La qualitat de la divulgació cultural en qüestió

La divulgació cultural hauria de ser rigorosa, exacta, precisa i el més acurada possible. Res a objectar a aquesta premisa, que tothom pot acceptar com a garantia d’una divulgació coherent amb seus objectius: la correcta transmissió d’informació de contingut cultural, arribar al màxim nombre de persones possible i, si es vol un objetiu associat però igual de valuós, que les fonts d’informació cultural esdevinguin canals fiables per a la seva funció.

El punt de partida d’aquesta reflexió sorgeix de dos escenaris diferents. El primer és un tweet d’en Joan Minguet, referent cultural català en els àmbits de la història de l’art i del cinema, figura valuossísima de casa nostra pel que fa a la crítica artística i el pensament crític associat a l’art, en totes les seves dimensions. La seva piulada del 2 d’agost de 2019 diu “A TV3 l’art i la cultura es tracta com a una astracanada, sense respecte pels qui ens hi dediquem. En canvi, sobre futbol fan tertúlies on es posen molt circumspectes sobre les mandangues aquestes de la pilota. Que no ens enganyin: This is art és una MERDA“. Al fil d’aquesta piulada, molts hem estat els que hem reaccionat, amb la qual cosa en Minguet remet a un article seu anomenat “La cultura, entre la banalització i la repressió“, publicat a la plataforma Vilaweb, i en el que diu el següent pel que fa el programa This is Art, produit per Brutal Media i difós per la televisió pública catalana TV3: “La divulgació només es pot practicar des del coneixement, no des de la ignorància. I aquell programa és ple de mentides o de suposicions enjogassades que amaguen la ignorància.

El segon escenari és un post penjat al mur de Facebook del col·lectiu Academia Play, plataforma digital que es defineix en el seu perfil com a “una plataforma interactiva que nace como un ambicioso proyecto educativo basado en la formación a través del formato audiovisual. Mediante breves vídeos de carácter didáctico se exponen hechos históricos, curiosidades, temas de actualidad, cine, arte, deporte, música o ciencia.” El post en qüestió comparteix un vídeo sobre l’evolució de les diferents families de dinosaures, que podeu consultar en aquest enllaç. A l’entrada, diferents usuaris comenten la suposada imprecisió i incorrecció de les dades que es difonen al vídeo sobre dinosaures, fent una enumeració força concreta sobre les errades detectades i fent-ne esmena, sembla ser que amb arguments tècnics, inciant-se una conversa entre usuaris pel que fa els punts considerats imprecisos.

Des d’aquests dos escenaris, sorgeix un dubte inquietant però necessari de resoldre: ens podem refiar de tot el contingut que ens arriba com a divulgació cultural? En aquest sentit, cal fer unes consideracios claus per situar-nos en el centre de la qüestió:

  • Qui defineix la cultura? La cultura d’una determinada societat i la seva definició com a tal segurament només es poden concretar amb objectivitat (si això és del tot possible) a posteriori, difícilment de forma simultània al moment en que es produeix, ja que tots els subjectes o actors socials estan posicionats en relació als fets culturals d’alguna manera; per tant, la seva opinió, més o menys científica o reconeguda, està afectada necessàriament per la seva posició en relació als fets i circumstàncies socials, culturals i polítiques del seu moment. No creiem des d’aquí en els pretesos anàlisis sublims (normalment acadèmics) amb voluntat finalista i hermètics en quant al seu qüestionament.
  • Qui determina el llindar o nivell cultural que es divulga? És a dir, qui té la potestat, competència o capacitat de facto de definir el nivell cultural que hem d’adquirir els ciutadans i ciutadanes? Dit d’aquesta manera, sembla que estiguem parlant d’alguna teoria de la conspiració en relació a un aborregament programat de la societat però, enfocant-ho des d’un altre prisma, d’alguna manera, algun conjunt de persones (juntes o disgregades, coordinadament o no, planificadament o no,…) decideixen què, com i de quina manera es difon la cultura. Aquest plantejament podriem dir que està en vies de democratització (o descentralització) gràcies a l’existència d’entitats, actors, plataformes,… culturals suposadament lliures que no depenen d’un mandat inequívoc (tot i que, seguint el què deiem al punt anterior, ningú està lliure d’un cert punt de vista determinat, subjectiu, que li és propi del seu context).
  • Tothom pot divulgar? La divulgació cultural (o de qualsevol altre àmbit) hauria d’anar sempre de la mà d’un alt grau de responsabilitat i professionalitat pel que fa al contrast i coneixement (o assessorament tècnic) de la informació que es difon, d’altra manera entenem que la divulgació pot esdevenir banalització, desinformació, confusió,… en definitiva, tot allò que no hauria de ser. Des de qualsevol mitjà de difusió actual, ja sigui una cadena de televisió pública, un diari, una plataforma on-line, una xerrada en un centre cívic o una conferència TED, per citar-ne uns quants, caldria exigir responsabilitat en els continguts, ergo en la professionalitat no només de qui transmet sinó també de qui decideix difondre. Aquesta creiem que és la clau de la fiabilitat en la divulgació cultural.

Detenint-nos en aquestes reflexions, pensem que no, que no ens podem refiar de tot el contingut cultural que ens arriba, atès que tampoc podem contrastar sempre i en tot moment la fiabilitat de la informació que rebem. Aquesta càrrega no hauria de recaure sobre l’espectador-usuari-ciutadà si els divulgadors culturals actuessin amb la responsabilitat i professionalitat que se’ls hi pressuposa. Val a dir que pensar en haver de contrastar tota la informació que tenim a l’abast, tenint en compte que no podem estar especialitats en tots els camps de coneixement existents i que no disposem de tot el temps que aquesta tasca requeriria, fa créixer una sensació d’inseguretat preocupant i genera una certa indefensió davant pràctiques divulgatives desencertades.

D’altra banda, i com a contrapunt, podem acusar o desacreditar tota divulgació cultural que no sigui escrupulosament exacta? Hem de ser tant i tant ortodoxos com per jutjar els continguts culturals en tot moment des de la precisió academicista més inflexible? En el fons, es tracta de fer una avaluació cas per cas de la veracitat/fiabilitat del que veiem, escoltem, llegim,… i tenir en compte les variants que qualsevol acte de divulgació actual té, al nostre entendre: espectre al qual es dirigeix, llibertat de creació (a l’hora de determinar els formats de divulgació), funció que duu a terme i finalitat/objectius que persegueixen. Si tenim en compte aquests quatre factors, creiem que ni “This is Art” ni “Academia Play” perjudiquen al públic al qual es dirigeixen ja que compleixen una funció divulgativa d’acord amb uns objectius i un públic final determinats.  No es agrada la dicotomia maniqueista que ha fet córrer tanta tinta entre les suposades alta i baixa cultures, així que ni tant sols la tindrem en compte; només recordar el que va dir T.S. Elliot al respecte: “Es esencial recordar que no debemos considerar a las capas superiores como poseedoras de más cultura que las inferiores, sino como representantes de una cultura más consciente y más especializada”.

És millor no culturitzar de cap manera que culturitzar tenint en compte la realitat de la societat a la qual ens dirigim? Creiem que és millor divulgar i inciar al gran públic en l’art, la cultura, la música, la pintura,… malgrat les imprecisions, inexactituds i llicències que es puguin prendre els creadors/divulgadors, sempre que la seva finalitat sigui la culturització i, evidentment, quant més rigorosa millor. Que no és el panorama ideal i que els experts poden trobar errades imperdonables on el gran públic veu cultura al seu abast? Doncs si, segurament el mateix fet divulgatiu pot tenir diverses lectures, i això només representa acceptar la realitat i situació de la nostra societat (el factor sociològic, i un cert esnobisme elitista, siguin segurament elements latents en algunes de les crítiques comentades aquí).

Els ritmes, visions, percepcions, opinions, coneixements,… sobre la cultura i els seus diferents àmbits poden ser tan diversos que no es pot pretendre homogenitzar-los, ni des de les institucions ni des de qualsevol càtedra o posició. Hi ha crítiques que precisament van en la mateixa direcció d’allò que critiquen, és a dir, pretendre que la seva visió sigui “la visió correcta i inequívoca”. La cultura és múltiple, diversa, polièdrica,… però sobretot, ha de mantenir el respecte i l’educació mutua, en tot moment, ja que, d’altra banda, la cultura i els seus actors poden acabar per convertir-la en un culebrot de tercera més propi de la teleescombraria que d’allò al que hauria de representar: un exemple de respecte de les diferents formes d’expressar l’amor i l’estima per la cultura. Qui ens pot dir de quina manera podem expressar-nos culturalment? Qui es pot conferir aquest dret? Pensem que ningú.

Endavant amb la cultura.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Arts visuals i escèniques, educació, Gestió cultural. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s