Ètica laboral a la cultura

Arrel d’una recent conversa mantinguda a la xarxa social Linkedin en relació a la precarietat laboral al món de les institucions i empreses culturals, he cregut necessari fer aquesta entrada sobre la ètica laboral al món de la gestió cultural.

Per tal d’ajustar la pràctica de la gestió cultural (centrant-nos en la contractació i gestió dels recursos humans de qualsevol institució de l’àmbit de la cultura) a una conducta ètica que respecti no només els drets laborals sinó el més essencial dret de dignitat personal hi ha eines legals suficients: l’aplicació de les lleis vigents en matèria de contractació laboral, la denúncia judicial d’aquelles pràctiques clarament il·legals i el dret de vaga, essencialment.

Però més enllà d’aquestes eines o recursos legals, hi ha quelcom que s’escapa sempre de la legalitat: la pràctica empresarial o institucional de la gestió dels recursos humans, podriem dir, la filosofia en l’aplicació de les lleis que afecten als Recursos Humans, la voluntat última que es vol adoptar en relació a les persones que treballen per a una institució o entitat cultural. En aquest punt, els recursos realment eficaços són molt més dèbils i ineficients, ja que ens podem trobar amb pràctiques que fan servir recursos totalment legals (com per exemple la subcontractació de personal per empreses de treball temporal o de tnreball teòricament especialitzat) però que resulten ser èticament molt dubtosos i rebutjables.

Sigui quin sigui el salari mínim establert pel Ministeri de Treball, a ningú se li escapa que cobrar 3,5€/h (525€ bruts mensuals si fos una jornada de 37,5h setmanals) o 5,99€/h (898€ per 37,5h setmanals) per a dur a terme qualsevol tipus de dedicació laboral és un abús, com a mínim moral i jo crec que també legal. Perquè si hi ha una legalitat que permet això, es que alguna cosa falla.

Determinar o posar condicions a les pràctiques en la gestió cultural és quelcom, com en qualsevol camp laboral, que ratlla la utopia. Hi ha eines, que són més aviat manuals de principis ètics, com el publicat per l’APGCC (Guia de bones pràctiques de la Gestió Cultural), que no obliguen, no tenen força de llei, ni es poden imposar de cap manera, però son una molt bona referència del que hauria de ser la bona gestió professional de la cultura.

Perquè gestionar no hauria de ser sinònim només d’exhibir el nombre de visitats d’una exposició, fer el recompte d’entrades venudes o demostrar l’impacte social d’una determinada proposta. Gestionar la cultura hauria de ser sinònim de respecte als treballadors culturals, aquells que fan possible que els museus obrin portes, els teatres ofereixin les seves programacions o es puguin concedir determinades subvencions. Darrera cada acció cultural hi ha un professional de la cultura que mereix un respecte i un reconeixement.

Aquesta problemàtica mereix molt més aprofundiment, però fins aquí la nostra reflexió al blog.

Endavant amb la cultura !!

Informació relacionada:

Més d’una desena de museus de Barcelona estan en vaga

Segon dia de vaga als museus i centres culturals públics de Barcelona

Twitter Vaga Ciut’art

Twitter MAGMonymous

Varios museos de Barcelona siguen cerrados por la huelga de Ciut’art

Aquesta entrada ha esta publicada en Novetats_Notícies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s