La concreció de la cultura: necessitat útil o parcel·lació injusta? (III)

La consecució d’una política cultural eficient per part del poder públic ha de garantir, en primer lloc i com a fonament bàsic, que les decisions i regulacions que es prenguin vagin de la mà o estiguin informades abastament pel màxim nombre d’actors del sector cultural, i no només dels àmbits amb més “sortida”; entenem que el risc hauria de ser una de les pràctiques més valorades de la política cultural (inexistent, es clar). La instrumentalització de la cultura arriba quan la política cultural serveix a unes finalitats o interessos que no coincideixen amb les necessitats i demandes del sector cultural, com és el cas actual en la nostra realitat territorial. Les tensions que sorgeixen, així doncs, són indicador d’una gestió cultural no consensuada ni acordada ni tant sols comunicada als actors culturals principals: els artistes (paraula entesa aquí en un sentit molt ampli, com a subjectes receptors de les polítiques culturals i principals agents de l’acció cultural).

La musica en viu, un àmbit històricament mal regulat i gestionat

La musica en viu, un àmbit històricament mal regulat i gestionat

La pedra angular de la gestió cultual d’un territori hauria d’estar en la configuració de la presa de decisions que afecta a tot el col·lectiu que n’és destinatari. La gestió de la cultura fa referencia a la pràctica de molts professionals que treballen en aquest sector i que viuen realitats i regulacions molt diverses; ara bé, tots ells tenen el denominador comú que estan sotmesos per aquestes regulacions, que impliquen obligacions legals i fiscals que venen donades, en tot cas, pel legislador (sigui local, autonòmic, estatal o europeu, tant se val).

És en aquest camp, en el legislatiu, que cal incidir de forma determinant per assolir un nou escenari que contempli de forma real les necessitats i demandes del sector cultural. Fem la cita aquí de la primera afirmació del Pla d’acció sobre polítiques culturals per al desenvolupament de la UNESCO: “La política cultural, essent un dels principals components d’una política de desenvolupament endògena i duradora, ha de ser implementada en coordinació amb altres àries de la societat en un enfocament integrat. Tota política pel desenvolupament ha de ser profundament sensible a la cultura mateixa[1]

La incidència en les polítiques culturals s’ha de fer, en la línia del que comenta Coelho, a través de la configuració d’una nova realitat impulsada per la iniciativa de la societat civil[2] que obligui al poder polític a instrumentar noves formes de presa de decisions que incloguin les peticions dels professionals de la cultura. Aquesta afirmació pren més força quan es contempla que els instruments de regulació internacional en matèria de política cultural són molt dèbils i no disposen d’instruments d’obligatorietat en les seves disposicions o, si ho fan, estan sotmesos a ratificació per part dels països participant per a la seva efectivitat. Al meu entendre,des de la meva formació jurídica, són instruments molt dèbils i merament informatius i declaratius. Breument:

– “La Declaració de la UNESCO sobre les polítiques culturals[3] conté un preàmbul, cinquanta principis declaratius i una crida a la UNESCO. No conté cap disposició directament aplicable.

Web Unesco - Cultura i Desenvolupament

Web Unesco – Cultura i Desenvolupament

– “El Pla d’acció sobre polítiques culturals per al desenvolupament[4] conté un preàmbul, principis, objectius i recomanacions. No conté cap disposició directament aplicable.

– La  “Convenció sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals” conté un preàmbul, objectius, principis, definicions i un seguit de drets i obligacions. En quant a la obligació d’aplicació de les seves previsions, cal destacar un avenç respecte les dues anteriors, que es veu en els següents articles:

Article 3. Àmbit d’aplicació

  • “Aquesta Convenció s’ha d’aplicar a les polítiques i les mesures que adopten les parts en relació amb la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals.”

Article 5. Norma general relativa als drets i obligacions

  • Quan una part aplica polítiques i pren mesures per protegir i promoure la diversitat de les expressions culturals dins el seu territori, tant les polítiques com les mesures han d’estar d’acord amb les disposicions d’aquesta Convenció.

 Però aquestes previsions perden tota la seva força executiva quan es preveu el següent

Article 26. Ratificació, acceptació, aprovació o adhesió dels Estats membres

  • Aquesta Convenció està subjecta a la ratificació, acceptació, aprovació o adhesió dels estats membres de la Unesco, de conformitat amb els seus procediments constitucionals.

– Per acabar aquest anàlisi, “Els Drets Culturals / La Declaració de Friburg” conté principis rectors, definicions dels drets culturals, un seguit de recomanacions als estats, i un parell de disposicions que suposarien un pas més en la aplicabilitat del seu contingut:

Artículo 11 (Responsabilidad de los actores públicos)

Los Estados y los diversos actores públicos deben, en el marco de sus competencias y responsabilidades específicas:

  1. Integrar en sus legislaciones y prácticas nacionales los derechos reconocidos en la presente Declaración ; (…)

Aquest és l’article amb més aplicabilitat directe sobre les realitats nacionals dels diferents estats, tot i que, com en el cas anterior, està subjecte a la ratificació de la Declaració per part dels estats participants.

Vaja, que no podem deixar al dret europeu i internacional la davantera pel que fa la protecció dels drets culturals i, per extensió, la configuració de les polítiques culturals estatals. És la realitat cultural de cada territori la que ha de definir-les i la que ha d’integrar tots els seus agents per assolir una fórmula de gestió en l’àmbit de la cultura que els articuli i coordini (polítics, gestors i artistes), però que, com a objectiu principal i ineludible, benefici al fet cultural territorial, el faciliti i no el condicioni, el recolzi sense determinar-lo i el respecti sense jutjar-lo.

[1] UNESCO, “Pla d’acció sobre polítiques culturals per al desenvolupament”, Conferència intergovernamental sobre polítiques culturals per al desenvolupament (Estocolm, 1998) – traducció pròpia

[2] Coelho, Teixeira, “El concepte de cultura en la política cultural”, Ed. FUOC – UdG (2009). Pg. 42

[3] UNESCO, “Declaració de Mèxic sobre les polítiques culturals”, Conferència mundial sobre les polítiques culturals (Mèxic, 1982)

[4] UNESCO, “Pla d’acció sobre polítiques culturals per al desenvolupament”, Conferència intergovernamental sobre polítiques culturals per al desenvolupament (Estocolm, 1998)

Aquesta entrada ha esta publicada en Gestió cultural. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s