Desitjos culturals pel 2016 ( i III)

Per acabar la sèrie d’articles dedicada als desitjos culturals per a aquest 2016, finalment es fa necessari enumerar aquests desitjos, un cop analitzats els principals problemes que presenta la gestió cultural actual en els dos articles anteriors. Així doncs, aquí presentem els 5 desitjos culturals que ens agradaria veure realitzar-se (consolidar-se o començar a caminar, segons el cas) durant aquest 2016:

1/ Deixar d’analitzar la cultura amb criteris purament quantitatius – de vegades sembla que tots la cultura es redueixi als resultats que ofereixen organismes com el CONCA, l’SGAE, el Minsterio de Cultura, la Conselleria de Cultura,… en els seus anuaris o reculls d’estadístiques culturals i basats tots ells, en resumits comptes, en la venda d’entrades, la compra de llibres, l’assistència a espectacles, l’impacte de la pirateria, la pèrdua de beneficis del sector, la davallada d’assistència al teatre i al cinema, a les exposicions,… En definitiva, estadístiques de caire purament estadístic i econòmic. Per sort, en alguns d’aquests informes o estudis emanats, des de fa un temps ençà, s’està començant a reflectir un element nou, un petit canvi d’enfocament en el sentit de tenir en compte l’impacte qualitatiu de la cultura en la societat, com per exemple, aquest Cultural event information: early research into measuring culture on the ground  o Jornada “Els impactes dels esdeveniments culturals” del propi CONCA. I això és extramadament positiu; perquè si no comencem a entendre que la cultura no és un simple bé mercantil i a explicar-la d’una forma diferenciada, no podrem exigir un canvi de sensibilitat vers la singularitat del fet cultural i el seu tractament particularitzat.

Construint cultura

2/ Dignificació de la Cultura – Per sort, també, es van sentint veus en seu internacional que reclamen la valorització de la cultura en el sí de les polítiques públiques, com és el cas de la trobada que va tenir lloc l’any passat de la Xarxa Mundial de Ciutats i Governs Locals i Regionals (UCLG) a Bilbao, on es va reclamar la cultura com a quart pilar del desenvolupament sostenible, entre d’altres declaracions en la mateixa línia, malgrat ja sapiguem d’entrada que les declaracions en aquestes instàncies difícilment tenen una plasmació pràctica, àgil i real en la pràctica cultural de les regions representades. Però bé, molt millor anar sumant indicis positius que no pas negatius, en això estarem d’acord. La cultura és el sustent de tota societat, allò que dóna identitat a les diferents regions i agrupacions d’individus, la que transmet valors, història, creences, llengües, manifestacions i, en definitiva, tots els trets que configuren les societats i gràcies als quals podem continuar avançant de forma comuna. La cultura és, en el fons, enteniment, comunicació i transformació, i pertocaria al govern de qualsevol país, regió o comunitat de persones, adopti la forma que adopti i sigui del signe que sigui, valoritzar-la fins a situar-la en el lloc que li pertoca ja que, sense cultura, simplement, no hi ha societat. Que els governs dignifiquin la cultura des de les institucions no vol dir, però, que l’hagin de dirigir, monopolitzar o condicionar, com veurem més avall.

3/ Major implicació dels usuaris culturals – sembla evident que la cultura, a través de les seves manifestacions, és quelcom que ha perdurat durant tota la nostra història perquè, precisament, la història és el recull de la transició de totes les cultures del món i perquè la seva realitat és la nostra identitat passada, que ha acabat configurant el nostre present. La cultura té molts agents, tradicionalment, els actius o creadors i els passius o receptors, tot obviant a efectes merament expositius una sèrie d’agents també molt importants com ara els mecenes o patrocinadors culturals (adoptant diferents denominacions i particularitats al llarg dels segles). Doncs bé, aquesta dicotomia creador/espectador sembla, sortosament, que està modificant el seu rumb en les darreres dècades per tal de donar a l’espectador un paper més actiu en la pràctica cultural i, fins i tot, en la creació i la recepció interactiva de les obres i propostes artístiques, donant lloc al nou prosumidor cultural, tal com podem llegir en aquest interessant article de l’Ana Rosas Mantecón Del público al prosumidor. Nuevos retos para los estudios de consumo cultural. Ara bé, no només ens hem de quedar amb un nou rol més proactiu dels usuaris culturals, creiem que cal anar un pas més enllà i dotar-los d’eines participatives per tal que es co-responsabilitzin de la gestió cultural que ells mateixos demanden, per exemple, donant més pes i una major dedicació a les enquestes a peu de sala o de satisfacció o aprofitant l’enorme potencialitat de les eines TIC per tal de conèixer les seves necessitats, aprofundir en les experiències dels públics i generar, així, noves dinàmiques i sinergies que vagin configurant un nou escenari d’interacció totalment necessari. Bons exemples de les possibilitats de la tecnologia aplicades a la cultura en aquest sentit son la app del Guggenheim de Bilbao o el challenge d’apps culturals Apps&Cultura.

Mans per la cultura

4/ Entendre la cultura com un tot – la cultura no és només allò que gestiona un professional d’esdeveniments culturals o el que explica un historiador en una activitat guiada d’un museu o allò que aprenen els alumnes d’una escola sobre els costums o tradicions de la seva regió,… De fet, la cultura és tot això alhora, i més encara: està en la història, en l’educació, en la política, en la música, en la filosofia, en la medicina,… en totes les disciplines i manifestacions humanes que reflecteixen el tarannà dels diferents col·lectius que conformem el planeta. Aquest és potser el desig més agosarat de tots, ja que suposa el canvi d’una mentalitat que hem adquirit d’antuvi, un metodologia fortament implantada ( a Occident sobretot, però no només ) que consisteix en separar els àmbits de coneixement per grans àries i d’aquestes n’extraiem especialitats per anar subdividint, d’aquesta manera, el saber universal en parcel·les reduïdes on molts fan el seu reducte i la seva cova de monopoli de coneixements quasi exclusiu. Aquesta llarga tradició cultural (si, això també forma part de la cultura o, dit d’una altra manera, de la forma de fer d’una/es societat/s), està tan arrelada en la nostra manera de fer que quasi no dubtem de perquè el Ministeri de Sanitat està separat del de Cultura o el de Ciència ho està del d’Ensenyament.

Grans divisions, separacions, tractament i protocols diferenciats per a cada matèria. Això s’entén si pensem en uns criteris pràctics necessaris per tal que l’estudi i el tractament de les diferents especialitats sigui factible, car seria impensable ser coneixedor i abastar tots els àmbits de coneixement, però acceptar que aquesta metodologia és pràctica i útil a efectes acadèmics i professionals no hauria de voler dir que creiem que unes matèries no tenen res a veure amb les altres. De fet, ho tenen tot a veure entre si, no podem destriar àmbits de coneixement de l’esdevenir de la societat en la que es van donar. Així, tenim que la cultura és un tot, una qualitat del què és humà, impregnada en tot el que fem i experimentem. Que el departament de Cultura d’un govern destini cada cop menys recursos en la cultura i no ho faci en educació, de fet, beneficia també a la cultura, perquè l’educació és el pas previ necessari perquè s’esdevingui la cultura. De fet, educar és cultivar les ments de les persones. Si ho veiem com un tot, la cultura sempre guanya, tot i que els governants de torn la mutilin, la menyspreïn o la redueixin a simple propaganda o la facin servir únicament de reclam turístic.

Quan prenguem consciència que la cultura no és un calaix tancat on s’ha de treballar de forma hermètica, quan ens creiem que la cultura té connexions amb tot i que en tot hi ha cultura, llavors tindrem un esperit més agosarat per reclamar l’espai de primer ordre que ha d’ocupar la cultura en totes les societats, si més no, reclamar el seu reconeixement i la seva posada en valor.

5/ Allunyar-nos del model de gestió cultural paternalista – on l’administració ha esdevingut el màxim responsable de la cultura i la seva realització a través de la cultura de la subvenció, que tant de mal ha fet a la diversitat cultural i a la pluralitat creativa. Aquesta tendència s’ha perpetuat tant en el temps que costa entendre que el fet cultural es pugui donar al marge de les institucions públiques. Això no ha de ser necessàriament així. De fet, en aquests moment de crisi institucional les “institucions públiques”, precisament, ens estan donat a entendre que la cultura, per a elles, és el darrer valor o interès a protegir, com podem recordar en aquest article anomenat “La cultura no es un lujo”, aparegut l’any 2012, on llegim les impressions de l’autor just en el moment en que es va adoptar l’increment de l’IVA cultural. Quatre anys més tard, continuem amb les mateixes. La cultura no ha de dependre de ningú més que dels creadors culturals i del públic que la necessita i hi vol accedir.

Fins aquí, doncs, unes quantes idees sobre quins creiem que haurien de ser els carrils pels quals hauria de caminar la gestió cultural d’ara en endavant (alguns ja en funcionament, sortosament) per tal d’arribar a tenir, algun dia esperem que no molt llunyà, una cultura respectada, protegida i a l’alçada que li correspon.

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Gestió cultural. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s