Aspectes de la gestió cultural pública ( i IV)

Per posar punt i final a aquesta sèrie d’entrades sobre la gestió cultural pública ens aturarem a fer un breu anàlisi de l’actuació de l’administració pública com a gestor cultural en tres sectors específics: el patrimoni, la indústria cinematogràfica i els espectacles en viu.

Comencem pel sector patrimonial. Actualment l’administració duu a terme una gestió directa a través de diversos serveis de museus municipals, comarcals, centres de conservació, interpretació, departaments com la Subdirecció General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic, etcètera, o a través d’entitats públiques de gestió indirecta com poden ser els Instituts, per exemple, l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRP). L’administració també duu a terme una activitat de foment a través d’un sistema de subvencions periòdiques i/o concretes de suport a l’activitat patrimonial local, però també  a altres ens privats, que es concedeixen des dels corresponents departaments de la Generalitat i Diputacions Provincials.

Monestir de Sta. Maria de Ripoll (font: www.romanicobert.cat)

Monestir de Sta. Maria de Ripoll (font: http://www.romanicobert.cat)

En l’àmbit patrimonial, on trobem clarament el model d’intervenció pura més fort, la gestió directa depèn dels recursos propis de l’entitat pública i de les subvencions que pugui aconseguir, recursos ambdós cada vegada més restringits i limitats, tanmateix. Caldria despolititzar les actuals formes de gestió tant directa com indirecta (qualsevol entitat l’òrgan directiu de la qual estigui composat d’alguna manera per membres de l’administració) i apostar per un figura una mica més allunyada del control administratiu. Per començar tenim bons exemples, com ara bé la fundació (per exemple la Fundació Municipal Museu Joan Abelló de Mollet del Vallès, organisme autònom) o els instituts (com l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot, organimse autònom també), que permetem, si més no, la descentralització de serveis culturals respecte els ajuntaments que els van crear. Tot i tenir un vincle evident i real amb l’administració, representen un pas cap a la desvinculació pel que fa la gestió pública de la cultura.

Cartell Sitges Film Festival 2015 (font: www.sitgesfilmfestival.com)

Cartell Sitges Film Festival 2015 (font: http://www.sitgesfilmfestival.com)

El sector cinematogràfic és un dels sectors on l’administració intervé menys com a agent cultural directe; s’hi donen principalment les activitats normativa i de foment, però la intervenció com a gestor cultural directe gairebé no hi és, limitant-se a organismes normatius i promotors centrals, sobretot l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) que, com bé es diu en la seva web “Les seves línies d’actuació principals són la concessió d’ajuts i subvencions per a les empreses catalanes per a la producció, promoció, distribució, difusió i rehabilitació i millora d’equipaments; la prestació de serveis per al desenvolupament empresarial; la col·laboració amb altres entitats i organismes per fomentar la difusió i el consum cultural i el suport a la promoció a l’estranger de projectes professionals a través de la participació a fires i esdeveniments internacionals i facilitant l’accés de les empreses als mercats internacionals.” Ens trobem amb un model no intervencionista que, creiem, hauria de ser el paper de l’administració en tots els àmbits de la cultura: poc intervencionisme en el sector i, sobretot, suport als agents culturals privats i professionals. És un model que compta amb una característica fonamental: genera una dinàmica més eficaç i àgil atesa la no intervenció de l’administració com a agent cultural directe.

En el darrer dels sectors que tractem, el dels espectacles en viu, el paper de l’administració com a agent cultural és similar al sector del cinema, però una mica més intervencionista, desenvolupant una funció eminentment normativa, com és el cas de la Llei 11/2009, del 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives on, entre altres mesures, es simplifiquen els tràmits per a obtenir llicències i organitzar activitats musicals en directe i s’atorga als ajuntaments competències plenes en matèria d’espectacles. En aquest cas ens trobem amb un model intermedi, mixte, on la gestió directe encara conviu amb l’activitat de promoció i foment de l’activitat musical dels agents privats. Podem veure l’activitat directe de l’adminitració en exemples com el Festival de Blues de Cerdanyola o el Mercat de Música Viva de Vic, organitzats ambdós pels respectius ajuntaments i amb la col·laboració d’altres administracions com la Generalitat o la Diputació Provincial.

Festival de Blues de Cerdanyola (font: www.bluescerdanyola.com)

Festival de Blues de Cerdanyola (font: http://www.bluescerdanyola.com)

Entenem que un model no intervencionista en la gestió directe de la cultura és més desitjable que no pas un model més directament gesionat per l’activitat administrativa, com és el cas de la gestió patrimonial, atès que l’administració no hauria d’intervenir només que per controlar el correcte desenvolupament i facilitar-ne l’activitat, que ha de córrer a càrrec dels agents privats professionals. L’activitat normativa, de foment i de policia haurien de els principals eixos d’activitat cultural de l’administració pública, què no és poca cosa.

Així doncs, tenim models de gestió cultural pública directe més intervencionistes que d’altres, entenent que l’administració hauria d’anar deixant progressivament el protagonisme als agents privats i abandonar el model paternalista de gestió directa on el marge de gestió privada queda més limitat. Cada sector té les seves particularitats, però recentment ha quedat demostrat, arrel de la situació de recessió econòmica i contenció de la despesa pública, que la dependència de qualsevol sector cultural de les contractacions administratives i de l’organització pública d’esdeveniments afebleix aquest sector quan les finances públiques no poden suportar l’esforç econòmic que requereixen.

La cultura no hauria de dependre tant decissivament de l’activitat com a gestor cultural de l’administració. Cada cop més, l’administració hauria de restringir el seu paper a un rol normatiu i garantista del compliment de la llei (activitat de policia); això permetria una veritable competència en igualtat de condicions de tots els agents culturals i evitaria privilegis i favoritismes que, sobretot en l’esfera local, suposen l’aniquilació de qualsevol nova forma d’expressió cultural que amenaci les entitats i artistes “protegits” de forma quasi perpètua per una gestió clientelista i, podriem dir, electoralista.

Amb aquesta entrada, acabem la sèrie temàtica anomenada “Aspectes de la gestió pública local”, esperant haver aportat alguna reflexió útil i interessant en aquest debat sobre el paper de l’administració com a agent cultural actiu, normatiu i de policia.

Bona lectura i endavant amb la cultura !

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Gestió cultural. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Aspectes de la gestió cultural pública ( i IV)

  1. Retroenllaç: Crítica cultural (massa crítica?) | Ivan Serra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s