Aspectes de la gestió cultural pública (III)

La peculiaritat de l’administració local com a gestor cultural és que és alhora gestor i administrador, intervé alhora com a programador i com a agent normatiu, establint les regles del joc al seu territori; i això és, sense dubte, un greuge comparatiu respecte els altres agents culturals, administrats, dependents en molts casos de les polítiques culturals locals en quant a ajuts, subvencions, contractacions o altres formes de l’anomenada “suport a la creació”.

Músics al carrer (Font: www.sonsdelcarrer.wordpress.com)

Músics al carrer (Font: http://www.sonsdelcarrer.wordpress.com)

És, doncs, el govern local corresponent (que també és gestor cultural) el que determina què és d’interès cultural al seu municipi i què no. En la nostra opinió, això la inhabilita per ser un agent cultural en igualtat de condicions amb la resta. Perquè, qui legislaria o fixaria un interès o línia de programació que diferís o anés en una altra direcció respecte les seves directrius polítiques culturals? I la resta de propostes culturals, les que no són ajudades o acompanyades per la política cultural municipal, què passa amb elles?

Al nostre entendre, un servei públic cultural s’hauria de limitar a l’activitat normativa i de foment, deixant d’exercir una prestació de serveis culturals consistent en una gestió directa. Com se sap, hi ha formules prou eficaces per garantir el dret de la cultura que no passen per aquesta gestió directa, tals com la concessió administrativa o l’empresa mixta. La gestió directa està massa vinculada al desplegament de programes polítics i, en conseqüència, massa lligada a una lògica de partits pròpia del sistema polític que no hauria de suposar una interferència en el desplegament de tot el potencial cultural d’un territori.

I els gestors culturals i els artistes (en sentit ampli) estan massa sotmesos a les normatives imposades de dalt cap a baix, amb la única possibilitat actualment d’anar fent grups de pressió amb més o menys visibilitat els quals depenen, al seu torn, de la repercussió que fagin els mitjans (aquest ja és un altre tema, es clar). Un exemple d’aquesta problemàtica apuntada el podem il·lustrar amb el cas dels músics al carrer de Barcelona i la seva precarietat normativa, amb les continues ingerències de la regulació municipal al respecte i sense que aquesta acabi de recollir les demandes i necessitats d’un col·lectiu cultural existent i d’una utilitat pública innegable:

Per finalitzar i reconduint l’assumpte principal, la gestió de la cultura no hauria de dependre de què entén per cultura un determinat equip de govern, hauria de seguir de ben a prop les sinèrgies dels moviments culturals vius i comptar amb una gestió independent de càrrecs polítics i/o de confiança. Així doncs, la gestió directa em sembla poc adequada per garantir una gestió cultural en veritables condicions d’igualtat entre agents culturals.

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Gestió cultural. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Aspectes de la gestió cultural pública (III)

  1. Retroenllaç: Crítica cultural (massa crítica?) | Ivan Serra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s