Desprogramació cultural i reflexiva?

Finalment, ahir es va produir el decés anunciat fa mesos del programa “Ànima33” del Canal33 de la televisió pública catalana, que ve a engreixar la llista de tancaments anunciats com els de Cinema 3, Via Llibre i La Sonora.

Caràtula Ànima33

Caràtula Ànima33

No només és una pèssima notícia que ha suposat la crítica des de molts sectors i professionals culturals, passant per una recollida de signatures en contra del seu tancament, sinó que ofereix una radiografia molt preocupant i llastimosa de l’audiència al constatar la despreocupació de la gran majoria d’usuaris, espectadors, televidents,… ja que ni tan sols s’ha aconseguit arribar en dues setmanes a les cinc-centes signatures per pressionar a TV3 i evitar el seu tancament. Ni cinc-centes !!

En una entrevista a la plataforma Catorze Xavier Albertí, actual director del TNC de Barcelona, deia: ” Tenim un problema important a l’hora de defensar la cultura com una eina essencial de la nostra vida quotidiana” Més que responsabilitat del mitjà que decideix deixar d’emetre el programa (què hi és), hi ha una més gran responsabilitat dels usuaris  de defensar la cultura; i aquesta defensa s’ha de visualitzar en casos com aquests, cosa que, de moment, no està passant. Continuava l’entrevista al Xavier “(les administracions) han de garantir el servei públic, l’accés a la cultura de qualitat“. Segon element de l’equació, l’administració pública com a garant dels drets culturals, que existeixen i es pot (i s’hauria) exigir el seu compliment. TV3 és la televisió pública de Catalunya i sovint fa gal·la d’aquest epítet en les seves campanyes de comunicació i al mostrar els índex d’audiència que la fan la primera televisió en nombre d’usuaris a Catalunya. Aquesta dada és sense dubte un èxit, però alhora una gran responsabilitat, una responsabilitat titànica, de les més grans que existeixen en l’àmbit públic. Tenir a les mans la possibilitat d’oferir els continguts audiovisuals que la majoria de ciutadans del territori veurà no es poca cosa. I dic veurà i no consumirà expressament, perquè per a mi les persones no som consumidors només, som persones; els consumidors consumeixen i les persones escolten, veuen i reflexionen. I cal que els continguts culturals els facin reflexionar de cara a garantir els drets culturals que tots tenim. De l’entrevista, cal destacar una frase molt interessant al respecte de la consideració de la cultura: “Sense cultura a l’abast de tothom, la nostra vida es redueix a l’esclavatge laboral“. Parla per si sola. Només afegir que cultura a l’abast de tothom no ha de ser necessàriament equivalent a cultura ràpida, cultura de poca qualitat o cultura adaptada pel consum. S’ha de donar l’esforç de l’espectador d’apropar-se a la cultura. Els drets són drets, però també hi ha obligacions, no s’exerceixen ni es garanteixen per si sols.

Potser hauríem de tenir ben present el paper que juguen els mitjans de comunicació en la nostra formació cultural, ja que estem parlant de la decisió d’un mitjà de comunicació. Potser aquests tenen un poder massa gran sobre nosaltres, potser nosaltres no fem res per canviar-ho i davant situacions tan greus com la que denuncia aquesta entrada ens costa fins i tot signar on-line un document en contra.  Potser serà veritat allò que tenim el que ens mereixem. Potser els mitjans només tenen en compte “la gran massa” que suma audiències, però que no representa a tots els que hi estem però no tenim la suma d’unitats necessàries com per fer-nos visibles o, ni tan sols, ser considerats significatius. En aquest sentit, un breu article molt recomanable de l’Isaac Vilalta ens fa pensar en les dinàmiques periodístiques que ens duen a aquesta situació: ” fa pensar si el que preocupa són els fets o bé l’audiència. El què versus el com. El contingut contra l’aparença” Tot i que en la comunicació oficial de tancament del programa, perdó, en la reformulació dels programes culturals del 33, es digués expressament que no s’havia pres la decisió per pressió de l’audiència, tímidament si que es reconeix que seria positiu millorar els resultats actuals. No és determinant, però si positiu. Un joc de paraules només?

Hi ha dos elements del comunicat oficial de la cadena que si preocupen més, tot i que hagin passat desapercebuts: el primer, que un dels motius del canvi sigui “adaptar-nos a la nova manera de consumir produccions audiovisuals” (és que no van tenir audiència programes com ara “Òpera en Texans”? Perquè no es copien formats culturals audiovisuals capaços d’aprofundir i divulgar alhora i que han funcionat?). I el segon, i segons admet la pròpia redacció, que el nou format de refregit cultural “consisteixi en un espai de 15 minuts diaris, amb peces de 5 minuts com a màxim, la qual cosa farà que “es perdi la capacitat d’aprofundir””. Vaja, menys profunditat, més temes però amb menys temps per tractar-los. Aquesta és la nova fórmula? Per a quina audiència? Potser hauríem de deixar de parlar d’audiència per anomenar-la d’una altra forma més exacta: comunitat de consumidors de productes audiovisuals. D’aquesta manera potser entendríem què s’està fent des de TV3.

Com a reflexió final, el dramaturg argentí Tito Cossa, en la inauguració de la Fira del Llibre argentina d’enguany va dir: “la Cultura debe ser un instrumento para profundizar la democracia, en vez de una mercancía“. La cultura fa reflexives a les persones i per tant, al dotar-les de capacitat de reflexió es guanya en ciutadania responsable, competent i amb nivell cultural, es dóna contingut als drets enunciats a la Constitució i, per tant, la democràcia és més democràcia. Per a reflexionar no és pot sintetitzar el contingut per fer-lo més “digerible” a l’espectador/ciutadà. La reflexió no es pot acomodar sempre i de qualsevol manera a les formes actuals de consum audiovisual. Hi ha una responsabilitat en la política cultural pública d’oferir al ciutadà cultura de qualitat, de continguts, en profunditat, no teasers culturals que facin l’efecte de titulars de diaris sense desenvolupament.

En fi, hi ha tanta responsabilitat en qui consumeix cultura que en qui la programa. Som consumidors o ciutadans amb drets culturals? Els exercim o simplement busquem alternatives quan ens treuen un programa d’alt contingut cultural i tal dia farà un any? Seguim el joc a la desprogramació cultural? En quin punt està la nostra capacitat reflexiva? Si ens deixem educar com a consumidors, al final fem el que hem de fer: a consumir el nou producte i llestos.

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Gestió cultural. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s