“El Crèdit”, píndola d’humor contemporani

Va ser el passat diumenge dia 12 d’abril quan la proposta del tàndem Jordi Galceran / Sergi Belbel passava en gira pel Teatre Principal de Terrassa, un espai recuperat per a la ciutadania (sortosament) el 2011 i que va resultar ser un marc perfecte per a acollir-la, amb ple a vessar i un gran ambient de teatre en els moments previs a la representació. Una d’aquelles tardes tan agradables en les que surts de casa, diumenge tarda, i et deixes caure pel Principal, com la millor cosa que un pot fer el darrer dia de la setmana. Es clar que si !

J. Boixaderas i J. Bosch a "El Crèdit" (Font: La Villaroel)

J. Boixaderas i J. Bosch a “El Crèdit” (Font: La Villaroel)

Voluntàriament havia fet l’exercici d’intentar no saber gaire del contingut l’obra, tot i haver tingut una important repercussió mediàtica en la seva primera etapa a la Villarroel i conèixer a persones que l’havien vist. És un exercici molt recomanable de tant en tant, per evitar allò que en cinema es diu, d’un temps ençà, spoilers o descobertes anticipades de contingut rellevant del desenvolupament de l’obra.

Sense coneixement previ de l’obra, doncs, un s’imagina que està a punt de veure un text amb la preocupació central fixada en la moralitat i l’ètica de la pràctica bancària, molt en consonància amb els temps que corren. Però res més lluny del què vaig veure al Principal, ni de bon tros. Només durant els primers vint minuts a molt estirar, en el plantejament de la trama, es poden trobar reflexions en aquest sentit. Però més enllà d’aquesta primera franja qui m’anava a dir que “El Crèdit” tractaria d’una gran crisis de parella, del qüestionament dels fonaments de les relacions personals i de com s’afronten les situacions inesperades, quan trontolla tot allò que donem per segur i que de cop i volta s’esfondra sota els nostres peus.

J. Boixaderas a "El Crèdit" (Font: La Villaroel)

J. Boixaderas a “El Crèdit” (Font: La Villaroel)

Grata sorpresa. El Boixaderes i el Bosch no fan un extracte moral de la praxis bancària actual sinó que ens duen a un terreny personal, possible, on qualsevol de nosaltres s’hi podria trobar tot i la improbabilitat. Precisament aquesta improbabilitat és la que desmunta la fortalesa i superioritat inicial del Director de Banc, una persona tan segura de si mateixa que en un trencament de les seves acostumades dialèctiques i formalitats es mostra incapaç de reaccionar, a la deriva, desprotegit, inadaptat. Boixaderes representa aquella ínfima possibilitat d’arribar a dinamitar la personalitat de l’ésser més seriós del món. Un antagonisme que funciona d’allò més bé sobre les taules.

Segurament per la transformació i per la càrrega emocional que aquesta representa, el Jordi Bosch destaca per sobre del seu extraordinari partenaire. L’evolució que el dramaturg ha preparat per ell suposa un interessant repte interpretatiu: començar amb la calma i el control més absoluts i acabar amb un descontrol, una quasi bogeria molt ben resolta pel Bosch. La clau de comèdia del text fa que aquesta progressió resulti hilarant, explosiva i carregada de girs sorprenents en forma de canvis d’entonació sobtats, moviments corporals altament expressius i una constant indignació que fa del personatge un belluguí histèric d’allò més divertit. I és aquesta la clau i la centralitat de l’obra. Gran plantejament i grans interpretacions.

J. Bosch a "El Crèdit" (Font: La Villaroel)

J. Bosch a “El Crèdit” (Font: La Villaroel)

De vegades el ja destrossat Director de Banc arriba a provocar un sentiment molt autèntic de llàstima, de quasi pena per la seva dissort i pel seu canvi tan radical de fortuna. La vida li fa un gir de cent vuitanta graus i nosaltres ens ho passem bé gràcies a l’art de la comèdia, a l’enfocament irònic i a la sublimació que fem d’aquells valors que normalment acostumen a associar als banquers. Els estereotips funcionen. I ens permeten reflexionar més enllà d’aquelles qüestions més superficials que tots donem per fetes.

Veure “El Crèdit” és pensar en la nostra vida, en allò que passa en una de les oficines bancàries en les que hem estat desenes de vegades per demanar un producte financer. Si demà hagués de demanar un crèdit, em fixaria en la taula del director i m’asseguraria que tingués un retrat familiar a sobre. Qui sap el que podria arribar a passar…

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Arts visuals i escèniques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s