El MACBA / Paradigma d’una forma de fer

Després de l’esclat de la polèmica pel que fa l’exposició “La bestia i el sobirà” que finalment s’exposa al MACBA, de la seva resolució institucional i havent escoltat moltes de les opinions que des de diverses procedències han donat el seu punt de vista (des de la posada en qüestió del model de gestió arribant al fake, passant per la més estesa acusació de censura en contra la llibertat d’expressió artística i de pensament), sembla ser que un cop presa la decisió de reobrir l’exposició no n’hi ha hagut prou, que la rectificació duta a terme pel director del MACBA no és suficient calmar el descontent social que s’ha suscitat i que ha suposat un clam de rebuig unànime en contra.

El Macba_foto per Antonio Pascual (aoplpo)

El Macba_foto per Antonio Pascual (aoplpo)

I segurament no n’hi ha prou perquè, segons es pot deduir del manifest que els treballadors i treballadores del MACBA van fer públic en relació a com s’estava vivint la situació internament, sembla ser que no és cosa nova ni el clima laboral feia temps que era gaire bo intramurs. De fet, en la seva comunicació es deia literalment: “Tot això no és res més que el símptoma d’una situació que el Macba arrossega des de fa sis anys i que ha deixat la institució en una posició de fragilitat i incertesa”. Sis anys! Són molts anys de gestió problemàtica d’un equip, segons la percepció dels treballadors. Sis anys i ara aquest incident ha destapat la situació i hi ha hagut conseqüències? De quin tipus? Lamentablement, no ha estat per la mala gestió interna d’aquests darrers sis anys que es produirà una renovació en la direcció, sinó per la pèssima imatge pública que s’ha donat, inclosa la projecció internacional de l’affaire i la seva repercussió en la marca Barcelona.

Els treballadors i treballadores del museu demanen la revisió del model de direcció. No hi posaria gaires esperances, perquè tot el que es faci a partir d’ara tindrà més a veure amb una operació de maquillatge per refer la imatge malmesa que no pas amb una autèntica revisió dels fonaments en la presa de decisions i el l’esquema funcional i organitzatiu del museu, que ja en el seu model de consorci inclou certes lloses que ho impedeixen: recordem només que el consorci del MACBA el formen Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Ministerio de Cultura i Fundació MACBA, com a òrgans directius i decisoris, per entendre’ns. I la Fundació, per més detall, està composada, alhora i entre d’altres, per una Presidència d’Honor (S.M. La Reina Doña Sofia) una Vicepresidència (Compte de Godó) i vocals com ara Isidre Fainé, Macià Alavedra o la Baronessa de Güell .

Només amb aquesta petita pinzellada sobre la composició dels estaments decisoris del Consorci del MACBA em fa la impressió que les reivindicacions dels treballadors i treballadores no es resoldran de la manera que ells demanen.

Si em centro en la veu dels treballadors/es com a eix central de la meva reflexió és perquè la correcta gestió d’un ens públic, de qualsevol, acostuma a passar per alt les seves opinions. Perquè la gestió d’allò què és públic hauria d’incorporar l’experiència, el coneixement i, ja que agrada tant dir-ho en conferències, el know-how dels treballadors, en aquest cas, culturals. Però no ho fa. Perquè perpetuant sota qualsevol model arcaic les antigues formes de fer i de prendre decisions (més important que els models formals que finalment s’adopten) no s’incorpora l’experiència dels treballadors del sector. I no es fa res per canviar-ho. Els despatxos haurien de deixar de ser el nucli central de la gestió cultural i de totes aquelles que tinguin a veure amb la interacció amb públic, la ciutadania, les persones. Les sales d’un museu, els seus visitants, la interacció amb els treballadors, la pulsió del seu dia a dia és qui han de donar les pautes i la direcció del model de gestió que es necessita. I això només ho saben els treballadors i les treballadores que no estan en un despatx.

Les cúpules no saben escoltar les bases. Aquest és un problema de cultura a tots nivells de la nostra societat; i complicat de canviar, afegiria. La jerarquia existeix i no sembla ser que tingui gaires intencions de cedir espais. El MACBA té la composició que té. Els seus treballadors/es demanen revisió del model de direcció. Qualsevol canvi que no els tingui en compte a ells ni als usuaris del Museu és un canvi cap al fracàs o, millor, cap a la perpetuació de les maneres de fer i de gestionar que ja coneixem, amb resultats previsibles però que encara funcionen, ja que si aquest model de gestió ja fa sis anys que internament no es satisfactori, no ha estat pas aquest descontent i la necessitat de renovació del model els factors que l’han posat en dubte. Barcelona té una cara que ha de lluir al món i és això el que preocupa, no la satisfacció i les ganes de millorar el servei dels seus treballadors i treballadores.

I no només passa al MACBA. I no només passa a Barcelona.

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Gestió cultural. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s