L’última trobada, al Principal de Terrassa

És com a mínim dificultós traslladar per escrit les sensacions que una experiència, qualsevol experiència, t’ha causat al viure-la. Aquella immediatesa que no s’explica, ni es racionalitza, ni s’analitza, sinó que es viu mentre està passant i que no pot comprendre la raó fins un segons després, quan hem captat l’experiència i aquesta entra al nostre magatzem de records més recents. Però fins llavors, la sensació no es pot descriure, com a molt es pot compartir la vivència, però ni tan sols es viurà de la mateixa manera.

I dic això perquè fer una entrada sobre l’experiència i les sensacions personals que t’ha deixat una obra de teatre és una tasca, segurament, de pura ingenuïtat o de gran professionalitat, en el cas dels crítics d’espectacles (quina complexitat!).

Dissabte passat, vint-i-un de febrer, es va representar l’obra “L’última trobada” al Teatre Principal de Terrassa, amb un cartell composat per l’Abel Folk, el Jordi Brau i l’Anna Barrachina (en substitució de la Rosa Novell); aquí en teniu l’enllaç. Sota la direcció del mateix Folk, el text de l’obra, original de  l’hongarès Sándor Márai, és una perla d’investigació en les profunditats de la psicologia humana i de les relacions personals més autèntiques: l’amistat i l’amor. L’obra es presenta amb una escenogràfia austera, simplicitat de vestuari i sobrietat d’elements visuals (només uns lets portàtils per enfocar els rostres en uns moments de foscor a escena), cosa que jo personalment agraeixo sempre, ja que acostuma a significar una presència aclaparadora del text, de la història, dels personatges. Em va alegrar confirmar aquest pressentiment també dissabte.

L'última trobada

La funció (molt lluny de poder traslladar aquí les meves impressions més personals i irreproduïbles) està plantejada amb una gran habilitat per tal de mantenir l’atenció del públic i l’interès per una trama que enganxa per si sola des del primer segon. Un (quasi) monòleg del  personatge principal, en Henrik (Abel Folk), escrit amb gran mestratge, ens porta des del plantejament inicial més contingut fins a una eclosió desfermada de passió i neguits incontrolats, sense perdre mai l’elegància i el saber estar, com correspon a un home de classe distingida, per suposat. El nus emocional que el Henrik ha suportat durant quaranta-un anys (i també el seu amic, el Konrad/Jordi Brau) es resol en una trobada, l’última trobada, que presenciem com un pont invisible entre el darrer dia de les seves vides passades i el moment present. El temps transcorregut sembla no tenir importància, tot ha estat un peatge per arribar a on ara ens trobem: la resolució dels enigmes que quatre dècades enrere van quedar sense explicar. La tensió no pot evitar-se, la intensitat tampoc. Al final, tot queda clar, tot s’aclareix, per bé o per mal.

L’obra atrapa de la mateixa manera que ho fa la intensa i memorable interpretació de l’Abel Folk, que canalitza a través dels seus angoixosos neguits tota la càrrega emocional de la història, in crescendo a mesura que passen els minuts. Segon rere segon, pateixes per saber la veritat alhora que li tens un pànic immens. Però saps que no hi ha marxa enrere, les paraules seran pronunciades i els silencis esdevindran eloqüents.

Fins a quin punt distingeixes realitat de ficció arribats a aquest moment? Quants interrogants dels que el Henrik llança al públic no són interrogants que ressonen dins el cap del darrer espectador?

Fins i tot el contrapunt que genera una pausa en el rimte de l’obra, quan la Nini (Anna Barrachina) amenitza el mutis d’el Henrik i el Kornad analitzant la complexa peça musical Fantasia Polonesa de Chopin, suposa un element de tensió, d’aprofundiment en les sensacions del moment, de contraposició entre les passions i les obligacions, entre allò que fem per deure i allò que fem per instint. La raó persegueix la comprensió dels fets, però aquests, potser, no tenen sempre un motiu per esdevenir-se. Aquest oxímoron torna boig a en Henrik, el té captiu durant quasi tota la seva vida. L’ha martiritzat i maltractat fins a l’extenuitat. Ja no li queda més remei que acceptar que la incomoditat, la irracionalitat, la passió, es regeixen per normes pròpies fora del seu abast, de la seva comprensió.

Gran aplaudiment final. Funció esperada al Principal després del seu aplaçament per dues setmanes degut a un episodi d’enfermetat puntual d’un dels actors. Ple total per rendir-se a una proposta que ens transmet l’atemporalitat de la dualitat entre raó i passió, lògica i sentiments, civilització i barbàrie.

Fins a la propera, amb molt de gust,

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Arts visuals i escèniques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s