“L’alè de la vida” s’estrena a #Terrassa

Teatre Alegria #Terrassa

Teatre Alegria #Terrassa

Uns quaranta minuts abans ja rondem l’entrada de l’Alegria com aquell que es vol assegurar que només obrir les portes ja estarà allà, abans que ningú, expectant per seure a la butaca, esperant que s’apaguin els llums de sobre els espectadors i s’inicïi la primera i inesperada escena.

L’avantatge d’anar a veure una obra desconeguda és que tot és un descobriment. Quina millor manera d’apropar-se a un autor? En aquest cas l’autor és David Hare, responsable  d’obres com Celobert i l’Habitació Blava, i la Magda Puyo la directora que ha pujat a l’escenari dues actrius com la Mercè Arànega i l’Anna Güell per fer-nos gaudir d’un duel interpretatiu intents, colpidor i sensacional (en el sentit literal de la paraula). No deixeu de consultar la fitxa tècnica de l’espectacle al web del CAET.

Teatre Alegria #Terrassa

Teatre Alegria #Terrassa

A les 18h comença la representació; nosaltres ja fa més de vint que estem dins, a la cafeteria, prenent una distracció que fa més interessant l’espera. Mentrestant veiem el Pep Pla, director artístic del CAET, ben a l’aguait de l’ambient previ a l’estrena; malgrat la responsabilitat, la tranquil·litat de qui coneix l’ofici i domina el tempo de la litúrgia escènica envaeix la sala i, entre salutacions i somriures, la filera d’espectadors impacients es va formant davant del noi que comprova les entrades i deixa pas a la incertesa, a la màgia, al descobriment.

Un cop a dins, localitats identificades, tenim la sorpresa afegida de trobar-nos uns amics que encara fan l’ambient més interessant, més familiar, més còmode. Un ingredient inesperat se suma a l’encant que ja de per si té una estrena teatral. Tot llest per començar. El recordatori sonor de tancament de dispositius mòbils i… llums fora.

Dues dones trepitgen uns taulons de fusta inclinats. El moll de l’illa de Wight davant nostre. Un ferry acaba de deixar una d’elles, que va a fer una visita a l’altra per esbrinar quelcom que ni ella mateixa sap ben bé del tot. El nexe: haver estat la dona i l’amant del mateix home. Només s’han vist un cop a la vida, en un acte protocol·lari ja fa molts anys enrere. Ara Ell ja no està amb cap de les dues, les ha deixat per una noia jove i espectacular per iniciar una nova vida en un altre país. A partir d’aquí, qualsevol cosa pot succeir en una nit tan incerta com enigmàtica. I succeeix…

Ana Güell i Mercè Arànega

Ana Güell i Mercè Arànega

… la vida s’escull, es planeja, o es va improvisant per acabar en un punt de no retorn en el que te n’adones que ha estat una pèrdua de temps? Els nostres actes, són enginys per sobreposar-nos a la buidor de l’existència i tractar de donar sentit a rutines que no en tenen? És la vida lliure de lligams familiars millor que el pes d’una família que envaeix fins al darrer mil·límetre del nostre espai individual? Coneixem de veritat la persona amb la que decidim compartir la vida? Són els ideals una via per aconseguir alguna cosa? Pertanyem a una generació perduda? Volem ignorar l’envelliment per no deixar enrere la joventut? Ens inventem nous inicis per no acceptar els errors que cometem? Hem conegut l’amor alguna vegada? Existeix? Dura per sempre? És només per a nosaltres o l’hem de compartir? És un engany?

Obrir tots aquests interrogants i deixar-los a l’aire és un exercici que el text de Hare aconsegueix a la perfecció, deixant a l’espectador retratat a la butaca entre rialles i incomoditats, i gràcies sens dubte a la magistral interpretació de dues actrius espectaculars (i amb l’acompanyament musical de la Janis Joplin en els moments de transició entre escenes). Dos personatges amb una profunditat vertiginosa, d’una realitat innegable i perfectament travats per l’intercanvi de rèpliques constants, carregats de sinceritat i ironia, de perplexitat i veritat, de conflicte i confrontació.

Fins aquí l’estrena de “L’alè de la vida” al Teatre Alegria de Terrassa, una gran obra que ha estat possible gràcies a la producció de Q-Ars Teatre i Velvet Events i a l’aposta de l’equip del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET). Ens alegrem que el teatre sigui una font de creació i reflexió que doni veu a textos com el d’avui, i que hi hagi grans professionals que ho facin possible dia rere dia malgrat els impediments i traves que representen les polítiques culturals actuals.

 Gran obra. Grans reflexions. Grans esperances.

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Arts visuals i escèniques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s