De grans pensaments, grans lliçons

Dedicat a Arantza,

Portada “Ensayo sobre la lucidez”, Disseny i il·lustració de portada: Manuel Estrada.

De grans pensaments, grans lliçons he titulat aquesta entrada, per diversos motius. El primer és que per comentar un llibre del José Saramago havia de trobar un bon encapçalament, no qualsevol conjunt de paraules triades de forma furtiva i pensades només per donar una idea genèrica del text. El segon és que de la lectura del llibre Ensayo sobre la lucidez (ed. Santillana Ediciones Generales, S.L, Vuitena edició, 2010, col·lecció Punto de Lectura) es poden extreure moltes lliçons, derivades de grans reflexions a les que ens condueixen les paraules del mestre escriptor. Per acabar, un llibre sempre és una bona excusa per pensar en nosaltres, en la identificació que sentim quan passem les pàgines i trobem aquella connexió invisible amb l’autor.  No tots els llibres desprenen grans lliçons, però aquest en particular desborda significats directes i entre línies, metàfores molt reals i ficcions no tan fictícies.

El llibre me’l va recomanar una amiga just abans de les vacances d’estiu,i vaig aprofitar l’interludi estival per donar-li una atenta lectura. Recordo molt pocs llibres que m’hagin alliçonat d’aquesta manera. La trama de ficció planteja l’escenari d’una votació majoritàriament en blanc en el si de la capital d’un país sense nom. Una majoria de més del 80% de vots en blanc. De seguida que ho vaig llegir, vaig veure reflectit un antic pensament què , personalment, feia temps em voltava pel cap: el fet que els electors, de forma democràtica, poguessin escollir ser democràtics, però manifestant alhora que cap de les opcions polítiques que es presenten generen ni una mica de confiança en les seves propostes.

És un bon moment per donar-li algunes voltes a aquesta reflexió, ja que la societat està atrapada en una fictícia realitat (molt fictícia!) en la que semblen existir només dos partits polítics, cinc a molt estirar. És a dir, si un seguit de propostes determinades han tingut la seva oportunitat i no han funcionat, no han agradat, enlloc de deixar que passin quatre o vuit anys per oblidar-nos col·locant l’altre opció política i tornant després a elles, hi ha una altra opció: descartar-la per sempre. No és possible que després de tants segles de proves i  alquímies de tots els ingredients polítics possibles, hàgim reduït les opcions de la lògica i possibilitat de convivència social a només dues, cinc a molt estirar.

Sempre es sospitós constatar que de tants segles d’experiència només tinguem sobre la taula unes poques i tristes propostes que demostren tenir la poca efectivitat i satisfacció ciutadana com les actuals. És evident que no hi ha panacees ni solucions totalment perfectes, però tampoc ens mereixem aquests placebos que només fan que alternar  les culpes, ara uns ara els altres, com si es tractés d’una perfecta màquina de distribució de responsabilitats mai saldades, de forma que en un mandat faig el que vull, en el següent perdo i m’escarnien, i als quatre o vuit anys, torno al poder i ho torno a fer, per tornar a passar la penitència programada després de la següent pèrdua de confiança periòdica.

José Saramago. Fotografia de Pedro Walter (www.pedrowalter.com)

La gran lliçó de Saramago en aquest llibre rau en la reflexió següent: tal es l’establishment o estat de coses actual, tan inamovible i consolidat, que cap alternativa, ni tan sols una alternativa democràtica, és possible. El mapa està traçat i les rutes marcades, cap nou viatger pot proposar alternatives sense que es posi en marxa la gran maquinària del descrèdit en favor d’aquells que la mouen i als quals beneficia el funcionament del sistema actual. Tal és així (no desvetllaré, però, el final del llibre) que la pràctica de vies democràtiques pot portar a ser acusat fins i tot de traïció i de tractar-se a persones demòcrates que esgrimeixen les lleis en delinqüents perversos i maquiavèl·lics pertorbadors de la pau democràtica.

La llei per si sola no és res sense un sistema al darrera que la posi en pràctica i vetlli pel seu veritable compliment. I cal observar que dic veritable compliment, ja que no tot compliment és fidel al seu esperit ni a la voluntat de servei públic. Darrerament, masses exemples confereixen proves a aquest argument.

El camí cap als canvis passa per una demostració de valentia i tenacitat. Les lleis es poden pervertir fàcilment, si no, segurament els jutjats no estarien tan col·lapsats com ho estan en els últims temps. Saramago no era pas un jurista ni un politòleg, però en aquest llibre fa una demostració grandiloqüent de gran coneixement de la condició i sinèrgies humanes. Cap sistema es manté per si sol, cal un seguit de persones que el vertebrin i el tirin endavant. És en aquest punt quan tot se’n va a n’oris, quan l’acció fa perdre el valor de les idees i quan l’home es converteix en un llop per l’home.

José Saramago. Fotografia de Pedro Walter (www.pedrowalter.com)

La meva reflexió final és aquesta: si tenim tantes i grans lliçons de mestres com Saramago i molts d’altres, escrites, posades negre sobre blanc, difoses, publicades i distribuïdes arreu del món, perquè cap d’aquestes idees o pensaments floreix en nosaltres en forma de canvi de mentalitat? Perquè encara creiem que només hi ha dos partits (cinc a molt estirar) i que no es poden fer les coses de cap altra manera? Perquè ens fa por pensar en introduir canvis progressius sobre l’estat actual de les coses? La història ens demostra que, si els canvis no es produeixen paulatinament, hi ha un moment en que venen de cop i de forma traumàtica. L’agonia dels sistemes polítics, per desgràcia, no ha tingut gaires vegades bons finals. Així doncs, a què esperem a canviar la forma d’entendre la política i el sistema.

Si democràcia vol dir poder del poble, el poble té el poder per dir el què vol. Però…qui l’escolta?

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a De grans pensaments, grans lliçons

  1. Pouck ha dit:

    Jo crec que gràcies al José Saramago, entre molts altres, el poble cada vegada veu més la realitat. El problema és … com ho fem? serem suficients o estaré sol en la lluita? servirà d’alguna cosa? … estem tan acostumats a ser “ovelles” i simplement seguir el fluxe del riu que fer quelcom diferent sembla impossible.
    Està clar que la manera de queixa que s’ha perpetuat fins ara (manifestació) no és suficient. Només serveix per contribuir a la lluita de poder dels polñitics i dels sindicats, lluita molt llunyana a nosaltres i les nostres vides. Hem de repensar fórmules noves per evitar que uns quants polítics (que al final són molts) s’enriqueixin mentre juguen amb el nostre present i futur, passant-se la pilota de partit en partit en forma electoral. La vida s’ha convertit en un partit de fútbol en que la graderia no té res a dir i, els jugadors tenen tot el poder de decisió respecte els seus seguidors. Ha arribar l’hora de canviar els papers dels actors.

  2. ivanserrag ha dit:

    Pouck ,

    Realment interessant el què dius: “repensar fòrmules noves”, “canviar els papers dels actors”. Caldria, però, primer que la gent notés la necessitat de fer aquests canvis. De moment, sembla que no hi ha prou aquest sentiment, no de forma tant profunda com per donar un cop de taula i plantar a les classes dirigents que tan poc eficients resulten ser. La clau no sabrem mai si és que no en saben prou o no poden fer allò que realment voldrien. Segurament hi ha algun tipus d’actor en aquesta comèdia que se’ns escapa, potser perquè no el veiem, o potser perquè no volen que el veiem. Mentrestant, res sic stantibus.

    Moltes gràcies per aquest primer comentari al blog, Pouck, espero que en vinguin molts més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s