Responsabilitat política?

En aquests dies de turbulències politiques he recuperat de la memòria una obra de teatre que vaig anar a veure, per dues vegades, l’any 2009 al Teatre Lliure. L’obra era “Nixon/Frost” (versió cinematogràfica). Tant la posada en escena com el guió eren realment impactants. L’obra gira al voltant de l’abans, el durant i el desprès de les entrevistes que el periodista David Frost va fer a l’expresident nord-americà Richard Nixon, mesos desprès de la seva dimissió provocada per l’escàndol Watergate, l’any 1974. Per recrear i posar en situació l’obra de la que parlo, primer millor veure’n el video promocional de la videoteca que ofereix el Teatre Lliure a la seva web:

El que m’ha fet revisar l’obra és la idea de la responsabilitat política, de l’ètica d’una professió que, com moltes professions actuals que es desenvolupen el marc d’una societat capitalista, s’han pervertit de forma de vida o dedicació vocacional per passar a convertir-se en un mitjà per a. La política ja no és una professió per si mateixa, és l’art d’enganyar al ciutadà tot sabent que el ciutadà està al cas d’aquest engany, un joc pervers a dues bandes, on una d’elles dicta les normes segons el seu “millor criteri”i l’altra s’ho mira impotent, tot reconfortant-se amb la idea difosa que el sistema polític existent és millor que qualsevol altra forma d’organització social anterior, que estem millor que els nostres avis, que els nostres pares i molt millor que segles abans. Si bé aquesta afirmació és en la seva vessant del benestar personal certa, no hauria de servir per justificar totes les accions i perversions que l’afany de lucre i/o benefici personal produeix.

Cartell Nixon_Frost (foto de Teatre Lliure)

No pot ser que només hi hagin dos extrems: o benestar econòmic i personal o misèria i inseguretat, tot i que aquesta dicotomia representi la por última que resguarda el sistema democràtic i que el sosté enfront d’altres fórmules històriques amb molta pitjor propaganda. La graduació no és només una qualitat de les begudes alcohòliques, sinó un sistema que permet provar diferents opcions dins d’uns paràmetres de lògica i sentit comú en benefici de tots. Ara bé, sembla que les úniques opcions possibles son les impulsades per una minoria percentual molt petita de ciutadans, parlant en termes locals, nacionals i fins i tot globals. No cal insistir en aquest argument, de sobres conegut i que no aporta res de nou a aquesta reflexió.

Dins d’aquest joc, els personatges principals, els agents polítics, s’ho miren tot amb profunda i distant tranquil·litat, coneixedors de la seva impunitat i fur especial, com si fos possible estar pel damunt del bé i del mal, per sobre les opinions o reivindicacions dels ciutadans. I dic semblen estar perquè evidentment no ho estan, tot al contrari: la teoria diu que son els majors servidors de la voluntat del poble, gestors dels afers públics, doncs han estat escollits per aquells en virtut dels quals governen (axioma que cau de la seva memòria el dia després de les eleccions i que es recupera mesos abans de la campanya política corresponent). I per reivindicacions dels ciutadans no em refereixo a les manifestacions en contra d’una determinada decisió concreta, d’una guerra o una llei determinada,… parlo de les reivindicacions en favor del sentit comú i la responsabilitat moral en la pràctica genèrica de la política.

 A “Nixon/Frost” un president Nixon abatut per la pressió mediàtica, política i social reconeix haver actuat de forma il·lícita, i ho fa públicament en un dels programes més esperats i més vistos de la història de la televisió mundial. Malgrat aquesta confessió, no hi veig res de meritós ni d’impressionable, a nivell moral, en l’expresident, tot el contrari: es demostra fins a l’últim moment que el seu penediment no sorgeix de forma espontània, sincera i franca vers un sentiment de vergonya sorgit de l’enorme responsabilitat que té amb els ciutadans nord-americans, sinó que es fruit de la pressió a la que es veu sotmès per la opinió pública i pels contundents interrogatoris del Sr. Frost. No, no puc sentir pena ni em pot estovar veure al Nixon de ficció confessant uns fets tant flagrants i vergonyosos com els succeïts. En definitiva, Nixon no sent ni té els sentiments de vergonya sincera ni autoreprobació que caldria esperar d’una persona amb un mínim de dignitat i responsabilitat que ocupa un càrrec de tantíssima responsabilitat. ¿Què podem esperar, doncs, si normalment se’ns presenta al president dels Estats Units com el paradigma del líder del primer món? Si els escàndols dels presidents nord-americans son difosos mediàticament per tot el planeta precisament per la seva posició preeminent, què no arribarem a saber mai de les diferents jerarquies de comandament de les diferents administracions d’arreu del món?

Lluís Marco com a Richard Nixon (foto de Ros Ribas)

¿I no és veritat que darrerament ens enduem una pèssima impressió, llastimosament, de gran quantitat de polítics que s’entossudeixen en demostrar-nos que l’exercici de la política resulta ser un trampolí professional oportunista més que una vocació de servei públic? ¿Què hem de pensar després de veure i llegir en detall les inacabables notícies de corrupció política, abús de poder, tràfic d’influències, ús d’informació privilegiada, clientelisme, creació de llocs i càrrecs a mida, retorn de favors, apropiació indeguda de diners públics, gestió particular o partidista (per a mi es el mateix) de la responsabilitat de govern i un llarg etcètera de conductes que no només son  tipificables com a il·legals i punibles, sinó, i més important encara, resulten ser vergonyosament immorals i carents de qualsevol ètica personal i professional? ¿Què condueix o què motiva la iniciativa i la comissió d’aquests fets? ¿O és que tanta ingenuïtat corre per ments tant brillants? ¿Hi ha una plaga de naivisme que només envaeix un sector concret de la població i la OMS encara no ho sap (amb la feina que van tenir amb l’alarmant i gravíssima plaga de Grip A que una mica més i acaba amb tota la humanitat)? ¿Quants exemples més caldran per tancar l’aixeta de la vergonya aliena, què és la única que se sent en aquesta casos, la dels ciutadans respecte els seus representants legítims, incapaços de sentir vergonya per si mateixos i, molt menys encara, demostrar la seva humilitat acceptant la comissió d’errors? I parlo d’acceptació d’errors, perquè esperar la seva esmena és, no només ser naïf, com deia abans, sinó està sota els efectes de substàncies il·legals (i·legals en virtut de les blanques lleis en favor de la salut pública).

Joan Carreras com a David Frost (foto de Ros Ribas)

Nixon no es va penedir, va ser obligat a fer-ho arran del descobriment de les seves accions encobertes. Es pot aixecar la llebre de totes les trames existents de corrupció política i demés males arts de l’ofici, però el que és realment preocupant és la supèrbia intrínseca dels seus personatges, la total carència d’autocrítica, l’actuació fraudulenta i conscient de la il·legalitat perpetrada i curiosament autojustificada fins a límits inconcebibles. Ni ments tant preclares com les de Plató o Maquiavel han aconseguit perfilar un sistema de govern perfecte o definir un governant ideal més enllà de la pura teoria escrita. ¿És la teoria l’únic espai en el que podem somiar amb una ètica política professional? ¿Podem esborrar el que s’ha fet fins ara? ¿Quines esperances ens fan tenir els polítics contemporanis, si encara no son capaços de respectar les lleis que ells mateixos promulguen sota un sistema que defensen a capa i espasa i quan tampoc han pogut eliminar els antiquíssims vicis i males pràctiques que es venen arrossegant pels segles dels segles? ¿Quina confiança és possible en aquest context?

Desafortunadament, sembla que només en la teoria política o en la ficció artística som capaços de reflectir allò hauria de poder-se fer a la realitat. Ens hem d’acontentar, així, en tenir esperança mentre llegim un manual acadèmic o veiem una obra de teatre ja que, a l’endollar la televisió o obrir un diari, aquesta fe es desfà, es desmunta com un castell de cartes bufades suament per la rialla dels poderosos, s’esquinça en els mil bocins que es poden fer d’una papereta electoral, es desglaça irremeiablement com les muntanyes de gel del pol nord o de l’Antàrtica, es fa a miques com el para-xocs d’un cotxe que s’estimba contra la barrera de la realitat. Somiem o teoritzem, aquesta és la qüestió.

Ivan Serra

PD.- Queden excusats els molts i bons polítics que fan la seva tasca de forma honorable i digne, feina grisa per vital, i per això mateix, com acostuma a passar, no son objecte de grans titulars ni de les lloances degudes.

Aquesta entrada ha esta publicada en Arts visuals i escèniques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Responsabilitat política?

  1. Jordi Bellmunt ha dit:

    Excel.lent article !! tot recordant una gran nit de teatre viscuda fa uns anys ….
    Una gran obra amb grans actors , el millor montatge que he vist mai en un teatre.
    El missatge del text teatral et golpeja de forma contundent !!
    Més d’actualitat que mai després de 50 anys …

    • ivanserrag ha dit:

      Certament !! Quan en una nit trobes alhora entreteniment i pensament, t’envaeix la sensació que, per un parell d’hores, estàs en un altre món i la realitat sembla tant llunyana com les solucions que caldria aplicar per solucionar els problemes que obres com aquesta plantegen. De ments tan brillants com les dels autors teatrals surten, a voltes, propostes o plantejaments molt interessants i que no faria cap mal que saltessin de la ficció a la realitat. Aquí també em ve al cap la darrera entrada al blog que tracta d’un llibre del Saramago.

      És possible que si els Presidents de Govern o Ministres fossin escriptors, dramaturgs, filòsofs o humanistes, el vaixell canviaria de rumb. Però perill, és possible que anés millor !! Gran equivocació que cal evitar a tota costa !!

      Gràcies per la reflexió, Jordi, i encantat de veure la teva primera aportació a aquest blog. N’espero alguna mes.

  2. Retroenllaç: Alçades morals | Ivan Serra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s