Monster -versió Kanzenban-

Monster Kanzenban

Ja fa alguns anys que un amic em va enganxar a un còmic manga, tot i jo no ser un aficionat a aquest gènere literari. Els manga sempre m’han atret per la seva visualitat, per la qualitat dels seus dibuixos i la gran dinàmica que aconsegueixen transmetre els dibuixants, artistes capaços de transformar imatges sobre paper en autèntiques escenes amb una imaginació desbordada. Si, a més a més, s’hi afegeix un argument amb consistència, doncs ja l’hem feta bona. Això és el que em va passar amb Monster, manga de l’autor japonès Naoki Urasawa.

L’afició va venir arrel del 27è Saló del Còmic de Barcelona (any 2009), on un amic va tenir el detall de regalar-me el primer volum de la nova recopilació d’aquest còmic, originalment publicat entre els anys 1994 i 2001 ala revista Big Comic Original. Doncs bé, en aquesta edició del Saló és publicava la versió anomenada  Kanzenban, què és una recopilació en volums de còmics publicats periòdicament per entregues, alhora que l’autor aprofitava per presentar la seva nova creació, Pluto.

La fagocitadora editorial Planeta el va rellançar en aquest format i amb un joc de portades afegit: els nous volums disposats en tres columnes de tres volums per columna formen un collage que representa una paret plena de quadres que deixen veure pinzellades dels moments i personatges més significatius de la trama.

La història tracta d’un metge japonès, una eminència en el camp de la neurocirurgia, que treballa en un hospital

Cartell 27è Saló del Còmic Bcn

alemany. Cansat de les decisions polítiques i interessades del director de l’hospital en el tracte amb els pacients, tot d’una el desobeeix salvant la vida d’un nen amb una ferida de bala al cap, enlloc d’encarregar-se’n de l’alcalde de la ciutat, tal com li havia estat ordenat. L’alcalde mor i a partir d’aquí, el canvi en la vida del Dr. Tenma és sobtat i tràgic. En poc temps es converteix en fugitiu i li son atribuïts una sèrie d’assassinats que no ha comès. El que menys s’esperava ell es que darrera d’aquells assassinats es troba, precisament, el nen al que havia salvat la vida feia alguns anys.

Ja no explico res més enllà per si á algú li entra la curiositat de llegir-lo. He de dir que la història em va atrapar completament per la força dramàtica amb la què està explicat el conflicte interior del Dr. Tenma, una bona persona que vol dur a terme la seva feina de la manera més professional possible, però que no para de trobar-se amb obstacles i inconvenients per fer-ho.

El dilema de l’enfrontament amb l’autoritat, la bona practica en contra de l’obediència a les ordres no fonamentades dels superiors, la moralitat violada per les necessitats mercantils i pràctiques habituals, la conducta deguda enfront la conducta correcta,…. tots aquests neguits són els que fan explotar al personatge i els que el condueixen a fer coses que mai s’hauria pensat que faria, però… fet i fet… no es fan també coses que un no voldria quan està acatant ordres que no son correctes? Mal per mal, hi ha conductes laboralment molt esteses i conegudes per tots, moralment inacceptables, però que seguim per tal d’estar dins del joc, ja que sabem que els nostres esforços individuals segurament seran poc útils; és allò de: “si no ho fas tu, ja ho farà un altre”. Un missatge de negació de la persona com a tal, una afirmació que et sostreu la teva consciència, la teva integritat, i que posa a prova les teves conviccions.

Johan Liebert

Tots sabem la diferència entre realitat i ficció, es clar, i que totes les escenes plantejades per Urosawa s’emmarquen dins de la segona, però la ficció, al tenir una contextualització real, fa que ens abordin dubtes de plantejament donada aquesta ambigüitat i, com no, ens fa reflexionar sobre la nostra pròpia realitat. Quantes vegades hem pensat què faríem si realment no depenguéssim del sou que necessitem cobrar cada més? Quantes vegades se’ns ha escapat la imaginació cap a un món realment nostre en el que poguéssim fer i desfer a plaer sense restriccions i sense condicionants personals, emocionals, laborals, familiars, etc….?

Penso que aquest mecanisme, el de la imaginació, és una de les grans coses que ens ha donat la natura i que encara conservem, una eina crec que indispensable per autoregular les nostres tensions psicològiques emanades del dia a dia rutinari, no sempre complaent i a gust de tothom. Una vàlvula d’escapament que se’ns presenta com a indispensable, d’ús altament recomanable per dissipar les rabioses onades de la tempesta de la tediosa realitat. Un vaixell per poder navegar de tant en tant i allunyar-se de terra ferma, allà on el far ens indica que comença el nostre esdevenir, la nostra vida plena de continuïtats i ziga-zagues.

Sí, la imaginació és una gran cosa. I dic cosa perquè no se en quina categoria gramatical incloure-la, ara per ara, se’m presenta com una paraula amb sentit autònom i allunyada de classificacions que enfosqueixin el seu sentit únic: l’evasió de l’existència material, tangible i palpable. Si el Dr. Tenma existís de veritat, si una persona amb conflictes de consciència a la feina, traspassés la barrera del món fictici i reaccionés com ell ho fa, potser la imaginació ja no tindria sentit, potser viuríem en un món imaginat de forma continua i ens hauríem d’imaginar algun tipus de realitat per donar un fil conductor a la nostra llibertat de pensament.

Si bé la imaginació és bona i altament recomanable, també es recomanable saber diferenciar-ne l’ús i els límits. La

Dr. Tenma

imaginació es útil en quan a pensament abstracte, difícilment traslladable a la nostra rutina diària (i en moltes ocasions, millor que sigui d’aquesta manera). El posar una mica d’imaginació a la vida significa per a mi intentar ser una mica originals en la forma de portar la rutina, en no caure en cadenes d’accions repetitives i monòtones que ens fan perdre la il·lusió. La originalitat, la voluntat de voler variar la rutina no s’hauria de confondre amb portar la imaginació, les nostres fantasies, a la realitat.

Si alguna cosa és maca és tenir un món fantàstic, imaginari, nostre, en el qual ens puguem moure i sentir-nos a gust, relaxats i còmodes. Anar al cinema, al teatre, llegir un llibre (un còmic!), anar a un concert, al circ,… son experiències que ens apropen a mons fantàstics imaginats per altres persones, són fantasies traslladades a la realitat en forma d’espectacle pensat per compartir aquest món imaginari amb nosaltres. No deixem d’aprofitar aquestes oportunitats.

El Sr. Urasawa ens apropa a un món fantàstic basat en la nostra realitat més propera, on un personatge com el Dr. Tenma (que podria ser qualsevol de nosaltres) pateix una situació traumàtica i desbordant. Jo no soc el Dr. Tenma, ho podria ser en la meva imaginació, segurament moltes parts de mi s’identifiquin amb la seva fantasia. Però el seu món s’acaba quan tanco la tapa del còmic. Ja que en el nostre món, el real, no és possible posar les coses en un lloc mínimament apropat a on haurien de ser, la imaginació, l’art, ens ajuda a tenir, com a mínim, una fantasia de com hauria de ser, de com podria arribar a ser amb una mica d’esforç i serietat.

Espero poder llegir molts llibres, veure moltes pel·lícules, anar a moltes obres de teatre,… tota la vida. Si no, encara pensaria que aquest món és incorregible.

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s