Paraula de Tristan

Dedicat a Eugenia,

Retrat de Tzara (1919)_Marcel Janco_Centre Pompidou_Paris

Retrat de Tzara (1919)_Marcel Janco_Centre Pompidou_Paris

Volia citar en aquesta entrada unes paraules del poeta i escriptor romanès Tristan Tzara, el qual va reunir al seu voltant el que es va considerar com el primer grup d’artistes dadà de la història. Com a escriptor, va redactar el “Manifest 1918”, del que volia transcriure un fragment que m’ha fet pensar molt darrerament donada l’escassetat de comentaris que hi ha al blog en les últimes entrades, una isolació de reflexions que prenc com a metàfora d’una sinèrgia més global. El fragment és el següent:

Hay una literatura que no llega hasta la masa voraz. Obra de creadores, surgida de una verdadera necesidad del autor y para él. Conocimiento de un supremo egoísmo en el que los bosques se secan. ***Cada página debe explotar por la seriedad profunda y pesada, el torbellino, el vértigo, lo nuevo, lo eterno, por la broma aplastante, por el entusiasmo de los principios o por el modo de ser impreso. He aquí un mundo vacilante que huye, prometido con los cascabeles de la gama infernal, he aquí por el otro lado: hombres nuevos. Rudos, brincadores, jinetes de hipos. He aquí el mundo mutilado y los matasanos literarios queriendo mejorar”. (Extret del llibre Primeras Vanguardias Artísticas. Textos y documentación. Lourdes Cirlot, ed. Editorial Labor 1993. Pg.104)

Els dadaistes varen representar un grup artístic i una tendència sense plantejaments teòrics previs, amb una gènesi molt instintiva i espontània, fruit de les impetuositats de la seva època. Els dadaistes tenen com a fonament la crítica a l’art anterior tal com es coneixia fins el moment. Refusaven la comoditat dels models i les referències, anhelaven la llibertat de creació i de pensament, desconfiaven de tot allò que havia estat transmès fins el moment i criticaven a tots els artistes anteriors per tenir un interès econòmic darrera de tota creació artística, cosa que desfeia el sentit essencial de la creació. La pròpia paraula Dada, explica Tzara en aquest manifest, no significa res de res, va ser triada a l’atzar i representa perfectament la no-filosofia d’aquest grup. Els dadaistes foren els precursors del surrealisme i crearen l’escletxa per la qual aquests van discórrer posteriorment.

Tzara planteja una qüestió interessant de rerefons que és la que m’ha fet pensar per escriure aquesta entrada: ’activitat artística, com ara l’escriptura, pot estar motivada por moltes coses, i segurament la inspiració sigui diferent en cada cas. Però si que es veritat que la necessitat d’agradar a la massa pot convertir qualsevol artista en quelcom allunyat de la seva veritable essència. Des dels temps de Tzara, que ja intuïa la tragèdia, això no ha deixat d’esdevenir-se més i més real, de forma perillosament exponencial i un ja no sap si es troba davant un veritable escriptor o un gurú de la literatura mundial més preocupat pel seu llegat o la seva imatge que per la qualitat de la seva obra. El món actual ens difumina tant l’essència de les coses que calen reaccions en contra de la massificació de les tendències i els gustos, imposats d’una manera despietada i calculada.

Die Engelsschrift (1926)_Jean Hans Arp_MOMA_New York

Tzara va més enllà dient que els dadaistes no reconeixen cap teoria i proclama estar fart de les acadèmies cubistes i futuristes, que entén com a laboratoris d’idees formals. Això és: el formalisme doctrinari mata la creació i la originalitat, per tant, la individualitat. Tzara i els seus col·legues ho tenien clar fa ja cent anys. Què ens ha passat ara que hem perdut aquesta perspectiva? No volem ser individuals? No volem crear de forma autèntica? Perquè no llegim coses compromeses? Perquè ens deixem enganyar?

L’agenda s’omple, les fites s’aconsegueixen, estem assabentats de les darreres notícies, tenim la titulació que ens demanen, claudiquem davant els plans d’estudis nous, llegim els grans best-sellers i veiem les pelis guanyadores d’Oscars de l’Acadèmia (el terme acadèmia una altra vegada),… tot serialitzat, tot normalitat, tot calculat. La nostra vida ha de continuar. Quines interrupcions més impertinents son aquestes de pensar, ai las !

No hi ha reflexió en profunditat, com tampoc hi ha autoreflexió. No pensem ni volem pensar, no creem conflictes perquè ens in-comoden (ens treuen de la nostra comoditat), no afrontem les dificultat perquè entorpeixen la nostra projecció (anem impulsats cap a on? Algú ho sap?), no parlem de cara perquè les pantalles ens faciliten la tasca (la valentia pròpia de les noves tecnologies), podem queixar-nos però “dins” dels canals habilitats per a fer-ho, actuem civilitzadament tot i que la paraula hagi perdut el seu significat genuí i ara ja utòpic, fem lluir les nostres medalles perquè sempre com-petim (que hauria de dir-se contra-petim) i ens neguem el nostre propi pensament perquè tothom ja sap el que passa i tothom mira cap a una altra banda. Si tothom mira cap a una altra banda, qui mira endavant? Qui endarrere?

La comoditat, els cotons de la modernitat, els títols, els supermercats, l’aigua corrent, les sabates d’oferta, els smartphones, els autobusos regulars de línia, les cadenes de restaurants, els mecànics del barri i les maduixes envasades ens alienen de la veritable essència de les coses.

Però no hi ha problema en viure anestesiats mentre siguem conscients del que podem arribar a perdre amb l’acumulació constant d’accions individuals i col·lectives inconscients, de la capa de seguretat que perdríem si d’un dia per un altre perdéssim la protecció de les patrulles de policia i les brigades de neteja, si de cop i volta els trens no funcionessin i les escoles es clausuressin, si no servís per a res fer cua per comprar una barra de pa, si no hi hagués la possibilitat de reclamar una devolució a Hisenda, si la calma d’un dia de platja es tornés inseguretat i pànic. Què bé és viu sota els efectes de la morfina occidental ! Som realment conscients del que tenim? I encara més important, ens comportem com si ho fóssim? Segurament no escriuria el mateix entre bales de canons i unes tropes d’assalt estiguessin envaint la ciutat on soc ara. Però què dic? Si ni tan sols tindria un ordinador…

I han passat cent anys des que Tzara escrivia sobre la veritable necessitat de crear, fora dels academicismes i les pautes que guien a la massa. I ara estem aquí. I jo tinc un ordinador.

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Hemeroteca. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s