Pro Humanitatis

Escola d'Atenes (1509)_Rafael Sanzio_Stanza della Segnatura_Palau del Vaticà

Fa dues setmanes vaig assistir a l’acte de presentació dels treballs de final de la carrera d’Humanitats, a la seu central de la UOC, ja que, si tot va bé, jo mateix l’acabaré aquest mes de juny i volia tafanejar una mica en què consisteix el comiat institucional dels meus companys. Els tres treballs presentats eren d’una gran qualitat i, sobretot, demostraven el que més m’agrada d’aquesta carrera: la curiositat innata que demostrem tenir els estudiants d’aquesta carrera ( i dic carrera, que no grau, perquè gràcies a la providència em llicenciaré segons el pla antic). En estreta relació amb això  el Director del Programa d’Humanitats, Sr. Francesc Nuñez Mosteo, va donar resposta, en la seva presentació, a la gran pregunta que es fa el comú de les persones sobre les Humanitats: per a que serveixen? La resposta va ser, evidentment, que no serveixen per a res. 

L’explicació que va donar el Sr. Nuñez no podia ser més encertada: els estudis d’Humanitats, en greu desprestigi ara mateix, no estan encaminats a formar a professionals especialitzats i immediatament utilitzables per a una tasca determinada de la gran cadena de producció actual. Els humanistes es preparen per tenir una base multicompetencial que els garanteix poder-se dedicar a un gran ventall de professions amb el denominador comú ( i  això és el que més em va agradar senti) que estan formats per a desenvolupar amb excel·lència qualsevol de les tasques de desenvolupin. Excel·lència. El pensament ampli, la connexió entre les parts, la integració de diversos aspectes, el plantejament amb perspectiva. Tot això caracteritza les Humanitats. Malauradament, aquestes qualitats no estan de moda, no son apreciades i, segurament, els plantejaments que sorgeixen d’un humanista poden ser vistos amb recel com a inútils o innecessaris. El pragmatisme mana i no estem per romansos, oi?

Amb estreta relació amb aquest discurs, no fa gaire vaig acabar de llegir el llibre del professor Jordi Llovet titulat “Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats” (Ed. Galaxia Gutenberg, 2011). A les seves pàgines, de lectura totalment recomanada, s’hi diagnostica el greu estat dels estudis universitaris, en general, i de les humanitats, en particular. En podria fer tot un extracte, però he volgut destacar aquí algunes de les idees més remarcables que el professor Llovet il·lustra magistralment en el seu llibre. Per exemple, parlant de l’estat dels intel·lectuals en l’actualitat diu: “les democràcies contemporànies tendeixen a situar la figura de l’intel·lectual en un lloc només tolerat i de resistència, en especial quan no aporten a la vida social un rendiment plausible ” (Llovet, pg. 219). La materialitat del nostre món actual fa que tot es valori en relació a la seva quantificació econòmica o en la seva rendibilitat a curt o mig plaç. Es evident, doncs, que un humanista no és res en aquest sentit, no serveix per a res. En un altre punt, explica que “(…) una part substancial de la crisi esmentada [de les Humanitats] és conseqüència (…) de la progressiva desídia en què ha caigut l’ús del llenguatge i totes les seves virtualitats retòriques d’ençà que el món de la imatge i de la propaganda ha aconseguit ostentar el poder quasi omnímode dels mitjans de comunicació.” (Llovet, pg. 274). És a dir, que avui en dia el llenguatge, les paraules, han perdut la seva preeminència comunicativa en favor d’altres codis més en voga . Les Humanitats promouen l’estudi de literatura i llengües (modernes i antigues), cosa que no sembla gaire en sintonia amb les tendències televisives i dels mitjans de comunicació que ens inunden sense possibilitat de contrarestar-les. Avui en dia és més important la quantitat de paraules enlloc de la seva qualitat, el volum enlloc de la precisió, la imatge per sobre el contingut. I es clar, els humanistes tenim les de perdre, de totes totes.

Finalment, en un article d’opinió publicat sota el títol “El territorio de las humanidades”a la quarta pàgina del diari El País el dia cinc de gener d’aquest any, el filòsof Arturo Leyte deia una cosa molt interessant: “las humanidades ya no pueden constituirse en el fondo sobre el que construir una sociedad libre y crítica. Pero, ¿qué las va a suplir? (…) Hoy podríamos preguntarnos si, más allá de la gestión económica de los recursos y su distribución, es posible una sociedad sin contar con la reimplantación de las humanidades”.

Així doncs, la pèrdua de les Humanitats significaria perdre sentit crític, perdre perspectiva i una opinió personal i fonamentada. Si perdem perspectiva només serem capaços de veure el que ens diguin que veiem. Ja s’està produint una forta tendència polaritzadora en molts àmbits de la nostra societat, en les que sembla (es fa semblar) que només existeixen dues opcions valides a escollir. El discerniment s’elimina. La capacitat de decidir lliure i críticament s’estreny. Poc a poc, sense que ens donem compte, però de forma inexorable i sense retorn. No se on acabarà conduint aquesta tendència (la pèrdua de la individualitat?), però els humanistes no deixarem d’intentar aportar un punt crític a la societat. Som una veu que vol fer reflexionar, vol fer pensar i vol que cada persona sigui capaç de pensar per si mateixa, sense mediacions, sense canalitzacions, sense direccions marcades. Non som útils, certament, però ho som més del que sembla.

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Novetats_Notícies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s