L’essència de la vida, per Woody Allen

Woody Allen

La primera frase de la pel·lícula d’en Woody Allen “Melinda i Melinda” diu: “L’essència de la vida no és còmica, és tràgica”, i uns fotogrames més enllà, un altre personatge de la mateixa escena comenta a la resta de comensals de la taula: “Què estem discutint? Si hi ha una major realitat en la comèdia o en la tragèdia? Qui pot jutjar una cosa així?”.

En aquesta gran pel·lícula en Woody ens torna a demostrar ser un gran observador del gènere humà, encara que sempre més decantat per la lectura pessimista de la vida que per l’optimista, val a dir. En Woody no és un gran actor, potser no és tan sols ni un actor mediocre, però la seva presència, tant al davant com al darrera de les càmeres atorga un gran realisme a les històries que explica.

“Melinda i Melinda” és una pel·lícula del dos mil cinc que va passar desapercebuda per la gran pantalla, com acostuma a passar amb les seves pelis quan no hi surten grandíssims actors de moda. Al dos mil nou va estrenar una altra gran cinta (sempre en la meva opinió, es clar), anomenada “Si la cosa funciona”, que també va passar de puntetes per la gran claca de butaques. Aquestes dues obres representen una gran metàfora del que el gran públic cinematogràfic hipnotitzat acaba necessitant i del que acaba rebutjant sistemàticament per no respondre a les seves expectatives, hàbilment manipulades prèviament per la via de la inundació massiva d’estereotips, models, imatges, rols socialment acceptats que es difonen a través d’anuncis,de  les pròpies pel·lícules, de revistes, televisió,… Val a dir que ser seguidor de Woody Allen dóna una imatge molt poc “cool”: no és personatge gaire atractiu i les seves pel·lícules son titllades d’egocèntriques, maniàtiques, obsessives, depressives i no se quants adjectius més. Es clar, el pobre d’en Woody, com a actor, té poc a fer contra George Clooney, Mat Damon, Ewan McGregor, Hugh Jackman o Nicolas Cage, i com a director, molt menys contra el poder econòmic d’en George Lucas, l’Steven Spielberg o el James Cameron. Vaja, que el nostre petit i minúscul Woody compta amb un dels pressupostos més minsos de tot Hoolywood per a produir les seves cintes i la seva imatge és un pèssim atractiu comercial a la cartellera.

 Amb tot i això, com és possible que a algú encara li pugui agradar? Com dimonis s’atreveix algú a ser un seguidor de la imatge social d’un home desfet, familiarment desubicat, professionalment defenestrat, físicament poc agraciat, econòmicament poc rentable i cinematogràficament gens comercial? Bé, segurament serà una simple afinitat en la forma de pensar, en la inevitable necessitat de reflexionar sobre tot allò que ens envolta. Es possible que una pel·lícula que comenci amb la frase “L’essència de la vida no és còmica, és tràgica”, no pugi competir avui en dia amb el poder visual de la última del Cameron, “Avatar” o amb el magnetisme personal del protagonista de “Up in the air”, però algunes persones, les menys, som capaços de veure els dos productes i triar el que t’agradi més, en el meu cas, la peli d’en Woody, sense dubte. Segurament la podràs comentar amb poques persones; la taquilla que va fer “Si la cosa funciona és irrisòria comparada amb el rècord històric que va tornar a aconseguir el l’autoanomenat king of the world; és molt possible que les reflexions a les que duen la peli d’en Woody te les hagis de quedar per tu mateix, en un cercle més reduït de comentaris, o interioritzar-les sense gaire esperança de poder compartir-les en gaires ocasions. Tot i així, crec que continuaré acudint a la cita que, anualment i amb puntualitat anglesa, té amb alguns de nosaltres el mestre de Brooklyn.

Fotogrames de "Melinda i Melinda"

I dic mestre no en el sentit de gran cineasta ni actor, sinó mestre en la reflexió i en el pensament sobre l’ésser humà. Hi ha molta veritat, ara que hi penso, en una altra frase del guió de “Melinda i Melinda”: “la tragèdia enfronta, la comèdia distreu”. I és que les pelis dramàtiques són molt profundes però menys comercials i les que ho son, sempre han de tenir algun component que suavitzi la tensió dramàtica (la banda sonora, els efectes especials,…). Poques pelis realment dures i crues son número ú en taquilla. Crec que en Woody no agrada massivament perquè, sota la seva aparença i el seu personatge recorrent, s’amaguen molts dels defectes que les persones no volem veure de nosaltres mateixos. Son, les seves, pel·lícules que enfronten, que diuen les coses tal com ragen, sense música composada ad hoc per conduir les nostres emocions ni explosions o criatures fantàstiques que serveixin d’al·legoria del pensament que ell expressa directament.

Bé, “Melinda i Melinda” és, per a mi, una gran pel·lícula, perquè explica com som les persones, sense distraccions, sense pal·liatius ni cortines de fum efectistes. Hi haurà molta gent que no l’hagi vist, però molta menys que no hagi vist Titanic, per exemple. Coses de la societat mediàtica d’avui en dia: mediatitzada, conduïda i dirigida cap a una experiència cinematogràfica compartida i poc personal. Sort que encara ens queda algun artista que té la dèria de fer-nos pensar, de voler que ens adonem del que passa al nostre entorn, que focalitza el seu objectiu cap al nostre interior. I es que, com va dir Galileu, la saviesa més gran que existeix és conèixer-se a un mateix i, en això, Woody Allen ens posa en camí amb cadascuna de les seves entregues. Com no podia ser menys, “Midnight in Paris” és una altre regal que ens lliura aquest pensador únic i que, com és habitual, no ha estat un dels temes de conversa més freqüents aquest any. Però que importa, si la cosa funciona

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Arts visuals i escèniques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s