Sam Savage, reflexions pessimistes

Sam Savage (Camden, Carolina del Sur, 1940) segurament no és un escriptor molt a la moda, ni molt còmode en les seves intencions, tal i com demostrava ja en la seva primera novel·la Firmin (2007). Llegir el seu darrer llibre, El Crit del Pererós (2009), tampoc no és un exercici de complaença ni de distracció; ni tant sols un exercici de consolació. Les reflexions a les que ens duu aquest darrer treball publicat en català per l’editorial Columna dins de la col·lecció la butxaca narrativa és un petit desplaer molt interessant.

Bàsicament, ens explica la desgraciada història d’un pobre home que travessa per moltes dificultats durant tot el temps que dura la trama; dificultats que és van agreujant de forma exponencial sense fi.  No esgarriaré el desencadenament del llibre, ni tan sols alguns dels seus moments més interessants, que en son molts, però he fet un recull de frases que reflecteixen molt bé el seu esperit i que, alhora, suposen una gran dosi de filosofia realista, que bona falta fa en aquests dies de grans ideologies homogeneïtzades i de pensaments etiquetats i distribuïts a granel. Aquí van les frases:

Una cosa porta a l’altre. I, per descomptat, no era gaire agradable estar amb mi, de fet era horrible, ara me n’adono. Així doncs (…) la gent, naturalment, no em volia tornar a convidar i veure’m assegut envoltat d’un núvol de malenconia. Suposo que si no els aportava cap distracció , ja me’n podia anar a la merda” (pg.38)

Hem de triar quan som massa joves, sense pràcticament gens d’informació, i desprès, cadascú fa la seva vida i l’hem d’aguantar tant sí com no. Tot plegat és depriment. Ens tanquem dins d’una capsa i en acabat ja no en podem sortir” (pg. 56)

Així doncs, vaig quedar estès a terra, al bell mig d’una cruïlla molt transitada, i es van formar cues en totes direccions. Encara que sembli mentida, ningú no va venir corrents a ajudar-me. (…) Vaig reflexionar en la manera com al indiferència del cor de la màquina penetra en l’ànima dels que la fan anar” (pgs. 151-152)

Quin Creador, em demano, m’ha tirat aquí? Alço els ulls, com han fet tants altres abans que jo, amb l’esperança de trobar una resposta Allà Dalt, però només hi veig un sostre de guix esquerdat i una pantalla de llum de vidre glaçat envoltada de teranyines” (pg. 178)

Arribar a on? (…) Al capdavall, l’objectiu de tot plegat hauria de ser arribar a algun lloc; si no , per què embrancar-se? (…) Per què  emprendre cap viatge?” (pg. 217)

Bé, aquestes línies son de per sí prou significatives del sentiment que desprèn el llibre. En Sam Savage té 71 anys i només ha escrit dues novel·les i un llibre en vers, The Criminal Life of Effie O. (2005). És doctor i professor de Filosofia a la Universitat de Yale. Les preocupacions que es poden veure en la seva escassa obra van més enllà de les simples anècdotes, semblen voler dir sempre quelcom més, significat que segurament és pot resoldre en successives relectures. La poca ambició editorial d’en Sam Savage me’l fa una figura molt més atractiva encara; segurament els seus llibres ens han arribat per una suma de factors no del tot desitjats per ell mateix. Per això precisament, al meu entendre, augmenta el gran valor literari de les obres que ha publicat.

Pot anar la literatura deslligada de la reflexió? En el panorama actual de best-sellers precuinats, grans novel·les escaparatistes, escriptors-gurús més mediàtics que literats, la resposta malauradament es positiva. Una obra com la del Sam Savage es presenta com una rara avis fora de context, un oasis enmig del desert, com s’acostuma a dir: uns llibres capaços de fer reflexionar tot recreant una ficció no pensada per distreure banalment ni per fer passar les hores ocioses i narcotitzades de fantasia dels lectors.  

En resum, un escriptor-pensador, un filòsof, un professor (algú a qui li agrada ensenyar), un il·lustrat amb poques pretensions de portades i entrevistes al programa de televisió de torn. Bé val la pena dedicar una estona per llegir els seus pensaments en forma de trama literària que ens transporten a la vida d’uns personatges que en molts aspectes som nosaltres mateixos, encara que costi de reconèixer, i d’acceptar. A més, totes dues novel·les superen per poc les dues-centes pàgines, poca cosa comparada amb les decalogies heptaepisòdiques tant usuals a les llibreries modernes i que acostumen a fidelitzar el públic més delitós d’evadir-se d’aquesta la nostra realitat de cada dia.

Bona lectura, en el seu cas…

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s