La importància de l’escriptura… i del coneixement.

Al número 507 de la revista Historia y Vida va aparèixer un reportatge no molt extens sobre els escribes, una figura molt important a l’antiga civilització egípcia. Els escribes representaven una elit professional en aquells moments simplement pel fet de saber escriure. Dit d’aquesta manera i avui en dia, sembla gairebé una bogeria, però la transcendència de la seva feina en aquells moments era vital.

Atesa la importància dels textos sagrats els escribes podien, ni més ni menys, que “fer existir quelcom que no existeix”, donar vida i despendre tota una sèrie de conseqüències màgiques a través de les paraules escrites. Les famoses tombes reials dels faraons estaven repletes de jeroglífics (l’escriptura més elevada que existia) per protegir al faraó en el trànsit i en la vida del més enllà. Desprenien aquests poders només per estar escrites!! Increïble! No tothom, lògicament, tenia accés a les escoles dels temples (Cases de la Vida) on s’ensenyava als escribes la seva professió, la seva funció a la vida i per la vida.

Aquesta funció canalitzava un seguit de forces místiques que embolcallaven invisiblement el dia a dia dels egipcis. Tan gran era el seu poder que representaven al mateix Thot en persona. Thot era el Déu egipci de l’escriptura, ell la va rebre del Déu suprem Ra i la va transmetre als homes. Ell s’encarregava de donar legitimitat als nou faraó escrivint el seu nom sobre les fulles de l’arbre diví i de donar fe del pas a l’altre vida, escrivint el veredicte del judici on es pesava el cor del faraó amb la ploma que representava la sagrada norma, Maat, principi ordenador del món.

El Déu Thot podia ser representat en forma d’ibis o de babuí, dos animals sagrats, però sempre acomplint la mateixa tasca de, podríem dir, secretari dels Déus. Així doncs, el seu poder residia en la seva habilitat, en el coneixement de l’escriptura i el poder màgic que aquesta posseïa. Els escribes, doncs, no tenien una tasca gens fàcil: havien de ser uns dignes dipositaris d’aquesta capacitat. La seva funció fou important també perquè l’escriptura era pels egipcis (com per totes les civilitzacions antigues) una forma de recopilar les dades més necessàries per la supervivència com ara els recomptes de les collites, l’estat de recaptació dels impostos, el nombre de baixes de les tropes en les campanyes militars,… Els escribes eren necessaris per “inventariar” el Regne, i això els conferia el primer dels llocs en el funcionariat de l’època.

Avui en dia, sabem escriure, però no estem inspirats per cap Déu; escrivim blogs, però no fem màgia amb les nostres paraules; l’escriptura la coneixem per la nostra escolarització en escoles públiques o concertades, lluny de ser temples sagrats de coneixement,… les coses canvien, i de vegades massa i tot. Escriure, avui en dia, no té cap gràcia especial. Tothom pot fer-ho i publicar-ho fins i tot, dins de la immensa maquinaria de xurros literaris que ens ofereix el món productiu actual. Quan pronunciem paraules, quan les escrivim, som conscients de la seva importància? Sabem que transcendeixen més enllà de nosaltres mateixos? O el nostre incommensurable ego modern les pren per veritats absolutes que regeixen el nostre Regne i, per extensió, tota la infinitat?

Sempre hauria d’existir un punt mitjà en tot, i la humanitat sempre l’ha cercat… inútilment?

Ivan Serra

Aquesta entrada ha esta publicada en Hemeroteca. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s